Poques paraules s’usen tant per descriure el món cultural com complexitat. I segurament la dificultat per fer honor a aquesta complexitat és una manera força precisa d’expressar les mancances del món institucional de la cultura a Catalunya durant els darrers anys. En un entorn reconegut de crisi, durant l’acte de presentació de l’informe anual del CoNCA sobre l’estat de la cultura i les arts es va fer un ús persistent d’aquesta paraula per mostrar el camí que cal seguir per superar l’atzucac. I això és senyal inequívoc que la complexitat ha estat durant massa temps absent de la nostra manera de… gestionar? conduir? acompanyar? viure? promoure? practicar? fer?… cultura.
L’acte va tenir lloc el 17 de novembre a la sala Mirador del CCCB i el va conduir el president del CoNCA, Carles Duarte, acompanyat de la vicepresidenta, Gemma Sendra. A la taula seien amb ells el politòleg Nicolás Barbieri i la consultora cultural Joaquina Bobes, amb la missió d’introduir dos dels temes que han centrat enguany l’informe que anualment ha d’elaborar aquesta institució d’incerta trajectòria. A banda de recollir l’habitual recull de dades estadístiques sobre l’activitat cultural, el document presenta enguany mirades transversals sobre alguns àmbits que el CoNCA ha considerat especialment rellevants. Hi ha capítols dedicats als públics de la cultura, al finançament i a la governança dels equipaments. Però hi destaquen, singularment, tres articles que no formen part habitual de les anàlisis que es fan des del sector: els drets culturals, l’educació i la joventut. I van ser justament aquests dos darrers els que van ser triats per a l’ocasió, expressant d’aquesta manera un nivell de prioritat que a mi em va semblar inèdit.
L’escassa introducció del món de l’art i de la cultura en genèric al sistema educatiu és un motiu de queixa tan recurrent que costa poc argumentar que el Departament d’Ensenyament del govern presenta signes d’autisme sever en la seva relació amb el món exterior, i singularment amb el de la creació i l’activitat cultural. De projectes interessants que miren de saltar les barreres del sistema educatiu n’hi ha, i alguns en concret ho aconsegueixen de forma brillant. Però existeixen i subsisteixen no gràcies sinó malgrat el sistema educatiu. Podríem dir que la institució els tolera, sempre que trobin vies de finançament alienes al propi sistema, que no generin grans distorsions en les línies oficials i generals de treball i que, a canvi, permetin cantar les excel·lències d’un model que aparentment (només aparentment) permet la diversitat. Ho va explicar bé Nicolás Barbieri des d’una perspectiva teòrica. Va explicar com haurien de ser les connexions entre el món de la cultura i el de l’educació, i va descriure com són realment. Barbieri apareix cada cop amb més freqüència en espais de debat i discussió pública al voltant de la cultura i caracteritza les seves intervencions amb un discurs lúcid, una capacitat d’anàlisi de la realitat que va sempre una mica més enllà dels aspectes purament acadèmics i amb destacable habilitat per exposar de forma senzilla la complexitat.
L’exposició de Joaquina Bobes, per la seva banda, va consistir en la presentació de dades estadístiques sobre el nivells i formes de consum cultural dels joves i una interessant projecció cap a un futur immediat. Ens va anunciar uns anys de creixement numèric i percentual dels joves i un increment notable de la seva diversitat, ambdues circumstàncies causades essencialment pels fenòmens migratoris dels anys precedents i actuals. Explicava, al mateix temps, la disminució del consum cultural dels joves per un reguitzell complex de causes, i la recerca d’opcions alternatives, essencialment vehiculades a través de les tecnologies. Ens va presentar, d’alguna manera, el nostre camp de treball en un futur immediat.
Els qui habitualment treballem en les fronteres de la cultura tal com s’entén des de l’administració no vam obtenir informacions gaire novedoses. En el camp de les polítiques de joventut, les projeccions estadístiques fa temps que ens anuncien el panorama descrit, i els projectes que miren de casar creació i cultura amb sistema educatiu fan crítica sistemàtica de les dificultats orgàniques que troben per fer-ho. La novetat, per tant, no radicava tant en les dades que ens van oferir, sinó en el fet mateix que educació i joventut fossin els dos temes que centressin un acte de reflexió sobre el món de la cultura.
Aquestes decisions van tenir una bona explicació en la intervenció final de Gemma Sendra, durant la qual va reclamar poc menys que una revolució en la nostra manera de fer cultura. Després de fer un vertiginós i dramàtic repàs de no més de dos minuts sobre les dades d’activitat cultural que expliquen no només que seguim en crisi sinó que l’hem aprofundida fins a un nivell certament preocupant, va venir a dir que cal canviar la nostra manera d’afrontar les polítiques culturals. I va reclamar la multiplicació de les relacions en xarxa, la incorporació de tants agents com sigui possible en el cor de veus que debaten sobre cultura, el reconeixement i cessió de protagonisme a la comunitat i la ciutadania i sistemes de treball que facilitin l’intercanvi, la suma d’esforços diversos i la porositat de projectes i institucions. En aquest context s’entenia molt be l’aposta per parlar de joves i d’educació. La visió tancada i predeterminada del sector cultural s’ha d’acabar i hem de reconèixer, celebrar i aprofitar la complexitat.
La proposta, en abstracte, té interès. I en concret requereix, certament, prendre consciència d’una realitat absolutament diferent a la que va generar les formes de viure la cultura amb què hem arribat fins avui. Reconèixer la necessitat de transformar el món cultural a través del treball educatiu i d’incorporar les polítiques adreçades als joves com a part essencial de les culturals és reconèixer que ens cal un ritme de treball diferent. No són els únics exemples d’aquesta necessària complexitat, però sí que són paradigmàtics de la manera com hem d’afrontar la nova realitat. Obtenir resultats visibles treballant en el món educatiu i amb la intervenció amb joves implica assumir que no hi ha sortida ràpida a les crisis (en plural) de la cultura. No hi ha horitzó immediat, i els objectius cal fixar-los com a poc a mig termini. Preparem-nos per a un treball llarg, poc visible, esforçat, d’escàs lluïment i de difícil defensa política. I afegim-hi encara el fet que ens caldrà assumir que els que avui treballem en això de la cultura difícilment recollirem rèdits públics (o de qualsevol altre tipus) d’aquesta feina, en el benentès que la fem bé. La distància i la perspectiva històrica ens permeten afirmar que determinats canvis han estat ràpids. Però viure en directe les transformacions ens ha de fer adoptar, necessàriament, una actitud més pacient. Som, en el millor dels casos, actors dels canvis. Però haurem de veure si n’arribem a gaudir. Ens cal fer caure les muralles, esborrar els límits d’aquesta cultura que ens ha construït l’administració i que nosaltres hem tolerat, acceptat o fins i tot ajudat a aixecar. Per comptes de construir un nou edifici, el que ens cal ara és generar un camp de treball obert, extens, transparent, accessible. En el nou terreny de joc tothom hi ha de ser convidat i serà, per tant, inevitablement, feliçment, complex.
Comentaris recents