Conferència pronunciada en la sessió inaugural del curs de formació bàsica en polítiques de joventut 2010-2011, de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya, el 5 d’octubre de 2010.
Presentació
Presentar i descriure els professionals de les polítiques de joventut és avui una missió certament arriscada per diverses raons. Durant els darrers anys m’ha tocat fer-ho moltes vegades, i mai com ara se’m presentaven tants dubtes. He explicat les claus del nostre sector professional com a formador en cursos i tallers de tota mena i, per tant, adreçant-me a persones que aspiraven a ser professionals o a professionals en actiu que buscaven reciclatge; ho he fet, també, com a representant de l’AcPpJ i, per tant, assumint un paper certament reivindicatiu; ho he fet, també, en el marc de seminaris, congressos o trobades especialitzades i, per tant, amb una intenció eminentment reflexiva i buscant elements per al debat; ho he fet, també, damunt del paper, elaborant projectes, propostes de desenvolupament del sector i redactant articles i un parell de llibres sobre la qüestió. Semblaria, per tant, que davant de tanta experiència acumulada, la feina que avui tinc encomanada hauria de ser senzilla. Però no ho és perquè ens trobem en un moment de canvi real, en un període de transformació que podria arribar a alterar de manera efectiva la situació tant dels professionals de les polítiques de joventut com de les mateixes polítiques de joventut. És, per tant, complicat aventurar l’evolució immediata del sector, és agosarat fer prediccions a mig termini i és, definitivament, molt arriscat intentar dibuixar-ne el futur.
Avui us puc fer un discurs similar al que vinc fent durant els darrers anys i no faltaré a la veritat, perquè, malauradament, la situació dels professionals no ha canviat gaire, i la descripció de les seves condicions actuals de treball i de les múltiples incerteses que envolten la tasca que tenen encomanada és equiparable a la de fa cinc anys enrere, o deu, o quinze, si m’apureu. Salvant elements quantitatius i matisos en les circumstàncies polítiques i tècniques, el retrat d’un professional de les polítiques de joventut d’avui difereix poc del d’un professional de gairebé vint anys enrere.
Però si només posés damunt de la taula aquesta descripció, la que és tan vàlida avui com ho era fa quinze anys, us faria un mal servei perquè us escatimaria una part molt rellevant de la informació que a partir de demà té alguna possibilitat de ser-vos útil. A més de fer-vos la fotografia d’avui dels professionals de les polítiques de joventut, per tant, us he d’explicar, també, els canvis que estan en marxa i que encara no han produït efectes o, com a mínim, no han produït efectes que a dia d’avui siguin perceptibles. Estic parlant de canvis potencialment positius, que poden arribar a produir transformacions que marquin la frontera entre un abans i després de les polítiques de joventut. Són, per tant, bones notícies. Però són tan recents que encara avui és difícil establir-ne el valor exacte. Són tan recents, que si aquesta sessió s’hagués programat tres o quatre mesos abans, és possible que haguéssim hagut d’obviar-ne l’explicació perquè s’haurien situat, encara, en el terreny de les hipòtesis de futur no contrastades.
D’altra banda, tampoc no s’ha d’obviar que, malgrat les bones notícies, subsisteixen determinats elements de l’entorn polític, econòmic i social que són amenaces potencials per al sistema de les polítiques de joventut i dels seus professionals. Al final d’aquesta sessió us en faré cinc cèntims, no fos cas que la voluntat de ser optimistes ens fes deixar de ser realistes.
En la sessió d’avui, per tant, pretenc explicar, essencialment, quatre coses:
- Elements actuals de canvi per als professionals de les polítiques de joventut
- Perfil i situació actual dels professionals de les polítiques de joventut
- 20 pistes per entendre la figura d’un professional de les polítiques de joventut
- Reptes de futur per als professionals de les polítiques de joventut
Elements de canvi
1. La llei
La primera cosa que heu de saber és que, malgrat el meu esforç per intentar contrastar i demostrar bona part de les afirmacions que faré avui, gairebé tot són opinions. Vol dir això que és possible que trobeu professionals o teòrics del mon de les polítiques de joventut que pensin coses ben diferents a les que jo us explicaré. Però és que és inevitable. Les polítiques de joventut han estat fins fa escassament 15 dies l’única competència exclusiva del Govern de la Generalitat que no havia estat regulada. El passat 22 de setembre es va aprovar al Parlament de Catalunya la primera Llei de Polítiques de Joventut. Es tracta, efectivament, d’una fita molt important, però a hores d’ara la situació no ha canviat pràcticament en res per als professionals, i no es produirà cap canvi remarcable fins que es desplegui la llei amb un marc normatiu que permeti aplicar els seus preceptes bàsics. Vull dir amb això que les polítiques de joventut, que es venen aplicant a Catalunya amb una forma i uns objectius similars als que avui tenim des de fa pràcticament 30 anys, s’ha dissenyat, construït i aplicat en un marc de completa desregulació. Mai ningú fins ara no ha establert de manera oficial què és una política de joventut, quin és el seu marc competencial precís, quines són les seves fronteres, quins són els mètodes més adequats per desenvolupar-les i, per tant, quines són les funcions, tasques, aptituds i competències tècniques que han de definir la feina dels professionals que s’hi dediquen.
El que més s’ha acostat a tota aquesta feina necessària (imprescindible, podríem dir) per estructurar i definir un sector professional ha estat, en els darrers anys, el desplegament del Pla Nacional de Joventut, impulsat des de diversos Governs de la Generalitat des de l’any 2000, la valuosa tasca de reflexió i desplegament tècnic realitzada per la Diputació de Barcelona a través de la seva Oficina del Pla Jove, que abasta pràcticament els 30 anys de vida de les polítiques de joventut, i més recentment la tasca feixuga i plena de dificultats que ha desenvolupat l’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut. Malgrat això, però, fins al dia d’avui tot ha estat opinable, no hi havia certeses, les polítiques de joventut eren un camp lliure per al desplegament de les intencions polítiques i tècniques dels seus responsables, que han fet de més i de menys en funció de llur propi criteri. En ocasions han seguit les pautes tècniques proposades per les administracions de rang superior, que en moltes ocasions han estat contradictòries entre si, però en la immensa majoria de vegades els professionals han construït les seves pròpies polítiques a partir de l’experimentació directa i la soferta fórmula de l’assaig-error.
En aquest context, els municipis, instància bàsica de desplegament de les polítiques de joventut, han contractat els seus professionals amb una absoluta disparitat de criteris. En absència de tota norma i regulació, ni les funcions, ni les responsabilitats, ni la formació, ni la retribució i ni tan sols la denominació del lloc de treball, no han seguit cap pauta unitària. Podem afirmar, a més, que l’experiència dels professionals, el sentit comú i els resultats de les pròpies polítiques quan s’han pogut avaluar, han estat la major part de vegades els elements fonamentals per dotar de certa coherència els plantejaments tècnics, que tot sovint han actuat com a suplents de la direcció política. Més enllà dels criteris tècnics que acompanyen les línies de subvenció pública al municipis i que s’estableixen com a condicions d’obligat compliment, ens cal reconèixer que no hem disposat fins al moment de cap referent formal, jurídicament vàlid, per establir què és o no una política de joventut o com s’han d’aplicar per tal que siguin oficialment reconegudes. Hem tingut, per tant, els professionals en una situació desemparada, sols entre els joves i l’administració, amb l’obligació de donar respostes a uns i altres, amb la seva única capacitat personal com a recurs bàsic.
La simple aprovació de la llei, per tant, és una bona notícia, fins i tot amb independència del seu contingut, perquè esdevé un reconeixement a una feina ingent realitzada durant molts anys per centenars de professionals. La llei diu, entre d’altres coses, que les polítiques de joventut s’han de desplegar a partir del treball especialitzat de professionals, i estableix que cal regular-ne les condicions de treball, els diferents perfils i la seva exacta ubicació pel que fa a funcions i responsabilitats. Podríem pensar que, després de 30 anys de polítiques de joventut, és poca cosa. Però és, de fet, molt més del que podíem esperar fa tot just un any.
La bona notícia és l’aprovació de la llei. El repte és fer-ne, a partir d’ara, un desplegament normatiu correcte i adequat per als professionals.
2. El cens
Demà es presenta el primer cens de professionals de les polítiques de joventut de Catalunya. L’ha elaborat amb un esforç i dedicació enormes l’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut. Que la feina ha estat feixuga i difícil d’executar ho demostra el fet que el projecte es va iniciar el 2008, i fins demà no veurà la llum. Però la seva aportació és d’importància capital.
Fins ara les úniques aproximacions a la realitat dels professionals de les polítiques de joventut eren les que es feien a partir del recompte de les persones que treballen en aquest àmbit des de l’administració, i no es disposava de cap estudi rigorós sobre les seves condicions de treball, sobre el contingut de les tasques que desenvolupen, sobre la seva opinió al voltant del sector, ni sobre les seves expectatives de futur. Ara, per primera vegada, podrem parlar dels professionals amb xifres concretes. Quan intentem quantificar-los, ja no caldrà aventurar-nos amb càlculs laxes i sense contrastar. Ara, per primera vegada, tenim una aproximació del pes que té l’empresa privada en la contractació de professionals. Ara, per primera vegada, podem parlar de sous, càrrecs, responsabilitats, tasques, formació, necessitats, expectatives de futur i opinió dels professionals amb dades contrastades i extrapolables.
Sense ànim de voler semblar exagerat, penso que aquest primer cens dona carta de naturalesa, per primera vegada, al sector dels professionals de les polítiques de joventut.
3. Taula de perfils professionals
La Secretaria de Joventut acaba de constituir una taula de treball per a definir els perfils dels professionals de les polítiques de joventut i totes les característiques que li són associades. Ja fa pràcticament tres anys que l’AcPpJ ve treballant en aquesta direcció, intentant reunir pel seu compte i risc els diferents agents que intervenen en les polítiques de joventut per establir primer un diàleg i després un debat que porti a conclusions concretes. El document Del retrat al repte fou una primera aportació a la definició de perfils professionals, i el posterior impuls d’un grup de treball interdisciplinar en fou la continuació. Ara la Secretaria de Joventut en recull el testimoni i planteja per primera vegada, formalment, la discussió plural per establir punts d’acord i consens.
Fins ara, les aproximacions oficials al tema han estat sempre parcials i fora de context, sense tenir en compte la globalitat de les polítiques de joventut. És el cas de la definició del perfil dels informadors juvenils desenvolupada des de l’Institut de Qualificació Professional a nivell estatal, que és en conjunt una bona aportació, però que es realitza en solitari, sense definir els paràmetres generals de les polítiques de joventut en que necessàriament s’han d’inserir, sense establir la resta de perfils possibles en aquest àmbit i, per tant, proposant competències i responsabilitats sense posar-les en relació amb el conjunt del seu entorn professional.
La taula és, novament, una bona notícia. El repte, en aquest cas, consisteix a realitzar, efectivament, una bona tasca tècnica, i a desplegar posteriorment els instruments legals necessaris per implantar-ne els resultats i conclusions amb eficàcia.
4. La formació.
Del quart element de canvi, vosaltres en sou els protagonistes. El curs que encetem avui és el primer d’una nova dinàmica reclamada des de fa anys des del món professional en general, i específicament des de l’AcPpJ. Un dels elements fonamentals de la desregulació en què han viscut fins al moment les polítiques de joventut ha estat l’absència d’un espai de formació acceptat universalment com a adequat per establir les competències i coneixements necessaris per a un professional d’aquest àmbit.
L’any 2001 es van posar en marxa dues iniciatives formatives d’alt nivell que intentaven donar sortida a aquesta situació. Una l’impulsava la pròpia Secretaria de Joventut, amb un màster d’especialització generat a la Universitat Rovira i Virgili, i una altra la Universitat de Barcelona amb el suport destacat de la Diputació de Barcelona, amb un postgrau de voluntat més pràctica i amb major contacte amb la realitat professional quotidiana. Del màster se’n van celebrar dues edicions. Del postgrau, sis.
A la fi, el postgrau va acabar esdevenint l’únic espai formatiu estable que conjugava un model de desenvolupament de polítiques, amb una formació específica, combinant teoria i pràctica a nivells similars. Quan per diverses raons administratives, el postgrau va haver de desaparèixer, l’AcPpJ en va agafar el testimoni i va seguir amb el curs, amb format i característiques molt similars, per bé que perdent el nivell de titulació universitària. L’AcPpJ va advertir sempre que no creia que aquella fos una tasca que li correspongués, i que només l’assumia en una mena de suplència, per evitar el buït en aquest espai. Finalment, l’any passat es va acordar amb la Secretaria de Joventut desenvolupar un curs que conjuntés criteris de l’organisme públic i la voluntat articuladora de l’associació. El que avui comença és el primer resultat d’aquest important espai de cooperació.
Definir un itinerari formatiu comú i, per tant, un cos de coneixements bàsic per a exercir com a professional de les polítiques de joventut és, òbviament, una necessitat de primer ordre. Cal veure com s’acabarà articulant el sistema, i també si el model de formació que s’inicia avui serà el definitiu. En qualsevol cas, el camí ja s’ha iniciat.
Els professionals, avui
Els quatre elements de canvi que es descrit fins aquí són novetat de darrera hora. Són realitats ja tangibles però que no han tingut encara l’ocasió d’exercir influència pràctica sobre la realitat. Intentaré ara descriure quina és la realitat sobre la que hauran d’actuar aquests elements.
Breu repàs històric
Per començar, quatre apunts per il·lustrar el recorregut històric que han fet els professionals de les polítiques de joventut.
Les polítiques de joventut tal com les coneixem avui tenen el seu orígen en la transició política, a principis de la dècada dels 80 del segle passat. La dictadura deixa per a la democràcia un panorama desolador pel que fa al desenvolupament de les polítiques socials. Gairebé tot està per construir. Al mateix temps, una situació de crisi econòmica aguda, alts nivells d’atur estructural, problemàtiques socials vinculades a la drogaaddicció, la pobresa i l’existència de grans zones urbanes degradades i guetitzades generen la consciència social que cal actuar amb celeritat. El consens social, a més, inclou la necessitat d’actuar específicament en el camp de la joventut, sector de la població en el qual es mostraven amb major cruesa els símptomes de crisi econòmica i social.
En aquest context, una primera generació de polítics i professionals que posaven l’accent en l’animació sociocultural com a mètode de treball van posar en peu allò que es va anomenar les polítiques integrals de joventut. Aquells primers professionals són treballadors tot terreny: dissenyen els primers plans d’actuació, però són al mateix temps activistes de carrer i assessors directes de l’esfera política. El primer pla de joventut de l’Estat és el de l’Ajuntament de Barcelona, el 1985. El segon és el de Saragossa, el 1987. Poc després els plans locals s’estenen en nombroses poblacions de caracterísiques ben diferents entre elles, però concentrades majoritàriament a l’entorn metropolità de Barcelona. A mesura que el sistema pren dimensió, aquells professionals tot-terreny assoleixen cert grau d’especialització; aquells primers tècnics de joventut, carregats de treball voluntarista, milloren la seva situació laboral, consoliden equips i construeixen les primeres estructures físiques de treball. Els casals de joves i els serveis d’informació juvenil són les primeres constatacions físiques d’aquesta situació professional. La figura del tècnic responsable de la política local de joventut adopta funcions més directives i es van generalitzant les figures del dinamitzador d’espais per a joves i de l’informador juvenil.
A mitjan anys 90 la irrupció de les empreses de serveis que gestionen serveis físics de joventut van generant una nova situació laboral. El treball de contacte directe amb els joves cada cop està més a les mans de professionals contractats des del sector privat. Paradoxalment, les polítiques de joventut arriben a un cert grau de consolidació, però això no es tradueix en estructures de treball estables ni en paràmetres laborals definits. Gairebé ningú no qüestiona la necessitat que existeixin polítiques de joventut, i són un argument ineludible de tota campanya electoral, però continua sent molt difícil defensar l’especialització dels professionals i, per tant, prestigiar la seva tasca. Pràcticament no hi ha empreses especialitzades en política de joventut: gairebé totes venen del món dels serveis socials, de la salut, dels serveis vinculats a l’oci i la cultura i, com a molt, d’organitzacions vinculades als moviments de lleure educatiu. A la pràctica, per tant, neguen les polítiques de joventut com a sector de treball específic. És també durant aquests anys quan floreixen fortes polèmiques teòriques entre els defensors de les polítiques de joventut explícites i aquells que consideren que el treball amb joves mai no s’ha d’articular des d’una unitat tècnica específica als municipis, sinó a través de les polítiques sectoritzades (cultura, treball, salut, esport, habitatge, educació, etc.).
La situació és paradoxal, perquè gairebé tothom fa una o altra política de joventut, però sense paràmetres tècnics comuns, amb models organitzatius dels equips completament divergents, amb aplicacions en ocasions caòtiques de presumptes sistemes de treball transversal o interdepartamental. Es consolida la idea que, efectivament, calen polítiques de joventut, però pràcticament des de cap àmbit no s’assumeix la necessitat de generar un discurs tècnic compartit, de regular mínims per a l’aplicació de polítiques de joventut des de l’àmbit local, de generar una oferta de formació estable i amb algun grau d’oficialitat. La situació és de desordre.
Durant la primera dècada del present segle, però, es generen els embrions dels canvis actuals. Per primera vegada la Generalitat desenvolupa un Pla Nacional de Joventut. Apareixen les primeres propostes serioses de formació per a professionals. Es constitueix, no sense molts esforços i després d’un parell d’intents fallats, la primera associació de professionals. Hi ha un creixement exponencial de plans locals de joventut arreu de Catalunya. I el clam per reclamar una llei específica es generalitza.
Quants i com som
El punt en el que deixo la breu descripció dels recorregut històric dels professionals, és el punt en el que s’inicia un treball bàsic per al coneixement i reconeixement dels professionals de les polítiques de joventut. L’AcPpJ va iniciar el treball de camp per a elaborar un cens i un estudi subsegüent del nostre sector professional. Recollint algunes de les dades essencials que es desprenen del cens, construeixo una fotografia fixa de la situació actual dels professionals.
La recerca, realitada durant 2008, va permetre censar 1099 professionals d’arreu de Catalunya. Tenint en compte que en alguns territoris i per a alguns àmbits el treball de camp va ser més complex i dificultós, sembla plausible parlar, en termes generals i de forma aproximativa, que a Catalunya hi ha un col·lectiu estable de professionals de les polítiques de joventut del voltant dels 1.500 treballadors.
Més del 60% dels professionals són dones. Les dades del cens ens diuen, en concret, que el 63,4% són dones i el 36,6%, homes. Sabem, a més, que per la piràmide d’edat dels professionals, si no es produeix una renovació majoritària del contingent de professionals, aquests percentatges es mantindran o que, fins i tot, augmentarà la proporció de dones.
El 65,6% de professionals treballen a la demarcació de Barcelona; el 12% per cent a la de Tarragona, l’11,4% a la de Girona, el 6,9% a la de Lleida, i el 3,85, a les Terres de l’Ebre. Una altíssima concentració, per tant, de professionals a les comarques barcelonines.
El cens intenta establir quines són les denominacions més freqüents dels càrrecs que ocupen els professionals. Impossible. Les respostes al qüestionari de la recerca són tan diverses i fragmentades, que no té cap sentit categoritzar-les. És un resultat evident de la desregulació que s’ha viscut fins al moment. Per altres dades de l’estudi podrem comprovar, a més, que la diversitat no és només una qüestió de denominació del càrrec, sinó també de tasques i responsabilitats assumides pels professionals.
El 62,1% dels professionals treballen per a ajuntaments, el 10,8% per a associacions, el 9,5% per a consells comarcals, el 7,2% per a empreses, i la resta de grups (Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona, etc.) presenten percentatges menors del 5%.
En aquest punt és interessant remarcar que, si bé resulta més fàcil contactar i, per tant, censar els professionals que treballen directament per a l’administració, no ho és tant en el cas de les associacions o empreses. La gran majoria de les organitzacions contactades van facilitar dades, però un percentatge no menyspreable no ho van fer o ho van fer de manera molt parcial. En totes les dades de l’estudi, per tant, cal remarcar que probablement hi ha un segment ocult de professionals que treballa des de l’àmbit privat.
El grup d’edat més nombrós entre els professionals és el dels 26 als 30 anys, amb un 37% del contingent. La franja dels 31 als 35 anys ocupa la segona posició amb un 27%, i després ve el grup dels que tenen entre 18 i 25 anys, amb un 12%. En conjunt, podem dir que el tram d’edat que recull la immensa majoria de professionals és el que va dels 18 als 35 anys, que suposa un 78% del total dels professionals. Dels 36 als 40 anys n’hi ha un 10,9%, dels 41 als 45, un 7%, dels 46 als 50 un 4% i els majors de 50 anys suposen un 1,5% del total.
El 76,2% dels professionals tenen estudis universitaris. El 21% disposen de formació secundària o mitjana, i el 2,7% per cent no van més enllà de la formació bàsica obligatòria.
El grup més nombrós de professionals amb formació universitària tenen titulació d’educació social, amb el 17,9%, pedagogia o psicopedagogia amb un 8,4%, ciències polítiques o sociologia amb un 6,8%, treball social amb un 6,5% i psicologia amb un 5,5%.
Els treballadors que provenen de la formació mitjana i que han cursat mòduls professionals, tenen majoritàriament la titulació d’animació sociocultural o d’integració social.
El 93% dels professionals han realitzat o realitzen algun tipus de formació complementària. D’ells, el 56% realitzen formació específica per a polítiques de joventut. D’aquí es desprèn, amb tota lògica, que hi ha una alta demanda de formació per canals no convencionals o no reglats. És a dir, que la formació reglada actual no dona resposta a les necessitats formatives d’un professional de les polítiques de joventut.
El 71,5% dels professionals són o han estat membres d’una associació juvenil. Quan se’ls pregunta les raons per les quals es dediquen a aquest sector responen que ho fan motivats per la seva experiència associativa en un 33,8% o bé per interessos personals, en un 30%. Tenim, així doncs, que la majoria de professionals tenen potencialment un alt nivell de compromís amb el sector.
Però també hi ha una part no tan positiva en aquesta qüestió. El 31% dels professionals asseguren que van arribar al sector perquè els van oferir la feina que ara ocupen sense tenir cap coneixement previ de l’àmbit de la joventut. I encara un 13,1% van ser escollits en una selecció de personal per a la qual es van presentar voluntàriament però també sense conèixer per a res el sector. Concloem amb aquestes dades que al menys un 44% dels professionals arriben al sector sense cap coneixement o informació prèvia, i la raó fonamental de la seva entrada és que els responsables de les polítiques de joventut els ho han proposat directament o els han seleccionat d’entre un grup de candidats. Perquè els responsables de les polítiques de joventut (polítics o tècnics) consideren que una persona sense cap coneixement específic i sense cap contacte amb el sector és adequada per a treballar en polítiques de joventut? Perquè creuen que no cal cap formació específica? Perquè creuen que treballar amb els joves no és una feina especialitzada?
Un alt percentatge de les places de treball en polítiques de joventut fa menys de cinc anys que s’han creat. Només el 20% de les places fa més de 5 anys que existeixen. En un sector que atresora no menys de 30 anys de pràctica professional, aquestes dades ens indiquen que s’ha produït un fort creixement del col·lectiu en els darrers anys. Entre 2008 (moment en què es va realitzar el treball de camp de la recerca) i 2010 les dades oficials ens diuen que el nombre de plans locals i de polítiques específiques de joventut han continuat creixent de manera ininterrompuda i, per tant, res no indica que el ritme de creixement hagi disminuït. Els 1099 professionals censats o els 1.500 aproximats que nosaltres aventurem, podrien ser, avui, molts més.
Segons els paràmetres propis de l’administració, el 42,5% dels professionals estan contractats amb un nivell B, el 31,7% en un nivell C, el 17,5% en un nivell A, el 7,8% en un nivell D, i només el 0,3% en un nivell E. D’altra banda, el 50% dels professionals enquestats consideren que les condicions laborals amb què treballen són insuficients en relació amb el seu nivell de treball i responsabilitats.
Especialment interessant és la dada que ens diu que el 20% dels treballadors que realitzen alguna tasca en l’àmbit municipal ho fan a través de la subcontractació d’una empresa de serveis.
El 50% dels treballs tenen places laborals inestables; precarietat, per tant, en un nivell altíssim.
D’altra banda, els enquestats se senten de forma molt majoritària motivats per la feina que realitzen i consideren que si augmentés el cos general de coneixement dels professionals, augmentaria també el reconeixement socials per al sector.
En aquest sentit, consideren que les seves necessitats formatives més importants són, per aquest ordre, coneixements sobre competències i legislació en joventut, gestió econòmica, planificació, gestió i avaluació de projectes, participació, planificació estratègica, sociologia de la joventut, cultura i estils juvenils, tecnologies de la informació i la comunicació i diversitat i cohesió social.
És interessant, d’altra banda, constatar que la diversitat de les respostes i dels àmbits en els quals consideren que necessiten formació ens ajuda a refermar la complexitat i gran abast temàtic dels àmbits de treball d’un professional de les polítiques de joventut.
Un 40 per cent dels enquestats té la intenció de deixar l’àmbit de les polítiques de joventut en un o altre moment del futur, perquè volen millorar les seves condicions laborals, per necessitats de conciliació laboral i familiar o simplement per desgast. Aquesta resposta ens dona una idea clara de les condicions de treball habituals d’un professional de les polítiques de joventut: retribució insuficient, horaris i tasques exigents, i un alt nivell de pressió social i psicològica.
Per contra, el 22% dels preguntats considera que voldria seguir en l’àmbit de la joventut de manera indefinida.
20 pistes per entendre la figura d’un professional de les polítiques de joventut
1. Ens cal parlar de professionals de les polítiques de joventut, i no pas de professionals de joventut. No tothom que treballa amb joves aplica polítiques de joventut, les quals es desenvolupen sota uns criteris propis i diferenciats. És justament per això que constituïm un sector específic, especialitzat.
2. Els professionals de les polítiques de joventut, i en especial aquells que treballen en l’àmbit local i en proximitat amb els joves, desenvolupen la seva feina en unes condicions de treball exigents. La dedicació i els horaris s’han d’adaptar necessàriament als usos juvenils, els projectes a desenvolupar, en constant adaptació a les propostes i gustos juvenils, exigeixen la realització de tota mena de tasques insospitades, els mecanismes de relació amb els joves són complexos i porten al constant replantejament, les responsabilitats assumides són difícilment compensades per les condicions laborals i hi ha una feina constant de mediació entre la realitat juvenil i la realitat administrativa que situa el professional en posicions de compromís de forma gairebé permanent.
3. Els professionals de les polítiques de joventut no són joves. Les dades ens diuen que, majoritàriament, els treballadors d’aquest àmbit són persones amb una edat inclosa en el tram que defineix genèricament allò que considerem joventut. Això s’entén perquè les exigències de dedicació, horaris, conciliació familiar i desgast propi de l’activitat realitzada són més fàcilment assumibles per a les persones joves, però no és ni imprescindible ni especialment necessari que els professionals de les polítiques de joventut siguin joves. Si aquestes especials condicions de treball són assumibles per qualsevol persona que supera l’etapa de joventut, res no fa especialment recomanable que deixi la seva feina. De fet, en ocasions, és fins i tot contraproduent que per a determinades funcions pròpies de les polítiques de joventut que els seus responsables siguin excessivament joves, perquè els costa distanciar-se de la condició juvenil. Quan estem treballant és indiferent l’edat que tinguem mentre complim adequadament la nostra funció. D’altra banda, actuar com a professionals requereix un distanciament racional de l’objecte de treball; i això no és fàcil quan professional i objecte de treball són una mateixa cosa. Les raons per les quals actua un professional mai no poden les mateixes per les quals actua un jove, per molt que en ocasions siguin coincidents o per molt que el professional entengui el punt de vista del jove.
4. Els professionals de les polítiques de joventut tenen un alt grau d’implicació en la seva feina. Hem vist que la majoria provenen del món associatiu i també hem vist que se senten recompensats per la seva feina. Més enllà d’allò que és exigible a tot professional en el compliment de la seva funció i de les condicions laborals que s’estableixen en el seu contracte, és cert que treballar en primera línia amb els joves requereix una dosi difícilment descriptible de vocació. Cal sempre un plus, un intangible que rarament es pot medir, però que és gairebé sempre present en els professionals. No hem de renunciar-hi, certament, perquè es converteix en el valor afegit de la nostra capacitat professional. Però també és cert que cal posar-hi límit. L’escassedat de recursos que històricament ha afectat a les polítiques de joventut ha estat suplida potser massa vegades per una dosi extra de dedicació dels professionals, i tot sovint això mateix ens fa enganyar, a nosaltres i als responsables polítics, sobre la idoneïtat i suficiència dels recursos que es disposen. Treballar de forma permanent per sota dels mínims recursos objectivament necessaris distorsiona la nostra feina i la percecpió que tenen els nostres responsables polítics i l’entorn social en general. Més enllà de la implicació estrictament necessària, així doncs, cal dibuixar una línia divisòria entre allò raonable i exigible, i allò extraordinari i fora de tota lògica.
5. Les funcions que ha de desplegar un professional de les polítiques de joventut en el seu treball quotidià són molt diverses i abasten molts àmbits del que genèricament coneixem com a atenció social o serveis a les persones. Podem dir, per tant, que es tracta d’un professional generalista, en la mesura que el seu interès es centra genèricament en la relació amb els joves en qualsevol àmbit que els generi necessitats o algun tipus d’interès especial. Un professional de les polítiques de joventut és un especialista en joves, més que no pas un especialista sectorial en qualsevol àmbit de l’administració. Per tant, hem de saber una mica de tot (ocupació, cultura, esport, salut, educació, viatges….) en la mesura que aquest tot interessa als joves. Dit d’una altra manera, si en una política de joventut hi cap tot el que afecta els joves, un professional de les polítiques de joventut ha de tenir capacitat per abordar qualsevol temàtica que afecti els joves. És obvi que per a determinats programes o projectes caldrà algun grau d’especialització temàtica, però allò previ serà sempre la capacitat d’adoptar una perspectiva global respecte al món dels joves. El nivell d’especialització en qualsevol sector concret que necessita un professional de les polítiques de joventut es pot adquirir sempre com a complement, sense gaire dificultat. En canvi, allò essencial per esdevenir professional en aquest sector és la capacitat d’interlocució amb els joves.
6. La capacitat d’¡nterlocució amb els joves és allò que diferencia el professional de les polítiques de joventut de la resta de professionals sectorials. I aquesta capacitat, de fet, és l’element diferencial fonamental de la política de joventut. Allò que ningú no fa en l’administració des de les respectives responsabilitats sectorials és interlocutar amb els joves de forma estable i permanent. Nosaltres som un mediador permanent amb els joves, un via de comunicació, un enllaç, un contacte segur. Som el fil conductor necessari per abordar qualsevol àmbit o problemàtica que afecti els joves. En l’administració tenim especialistes en tot els àmbits possibles (ocupació, habitatge, salut, educació, esport, cultura, etc), però… que és allò que pot o sap fer un tècnic de joventut i que ningú més no fa a l’administració? Parlar amb els joves, tenir-hi contacte, tenir-hi accés, entendre el seus codis de relació, tenir instruments per comunicar-s’hi. El professional de les polítiques de joventut teixeix un fil tènue, molt fràgil i gairebé invisible, que és la relació que estableix amb els joves. Construir aquest fil és una feina delicada i llarga, de gran dificultat, i en canvi està sempre exposat a ser destruït amb molta facilitat. Damunt d’aquest fil ballen les competències i habilitats d’un professional de les polítiques de joventut.
7. Una de les tasques que realitza un professional de les polítiques de joventut amb més freqüència és la de derivar. Adoptem el punt de vista del jove, detectem els seus problemes, en coneixem el detalls i les circumstàncies, sondegem l’entorn i l’administració per trobar-hi solucions i vies de sortida i acompanyem el jove cap al servei, el professional o el recurs, sigui on sigui, que potencialment donarà resposta a la seva necessitat. Tot sovint, quan un àmbit determinat de la gestió pública esdevé una prioritat per a les polítiques de joventut, desenvolupem serveis especialitzats per abordar-lo i el propi professional s’hi especialitza. En aquests casos, la política de joventut estricta pot acabar tenint el recurs i l’eina necessària per trobar la solució, però això no ens ha de fer perdre de vista que allò essencial, sempre, és la capacitat d’adoptar el punt de vista del jove per detectar i entendre la seva problemàtica, i d’usar el punt de vista del professional per acompanyar-lo al recurs que millor s’adapta a la seva necessitat. Podem dir-ho, també, d’una altra manera: acompanyem el jove per tal que aprengui a usar tots els recursos al seu abast, però no tots els recursos formen part d’una política de joventut. Una de les claus de la política de joventut i dels seus professionals és, justament, saber quan cal derivar, on és la frontera entre la seva feina i la del departament sectorial especialitzat.
8. Una de les claus de les polítiques de joventut és el treball transversal, és a dir la cooperació interdepartamental per abordar problemàtiques comunes als diferents departaments sense perdre la perspectiva ni els objectius de cadascun d’ells. En aquest context, el professional de les polítiques de joventut té una funció complexa, perquè li correspon empènyer els diferents departaments de l’administració a atendre els joves des de la seva especialitat. En aquesta feina, un element és sempre fonamental: que s’estableixi amb rigor i contundència la capacitat tècnica del professional de les polítiques de joventut. Tot sovint, la major consolidació i prestigi tècnic dels altres departaments tendeixen a deixar el professional de les polítiques de joventut en un segon terme, supeditat als criteris sectorials. En aquest punt és molt important la feina de reafirmació professional: de joves hi entén el departament de joventut; de joves hi entén el professional de les polítiques de joventut. De la mateixa manera, és important que el professional sàpiga fins on arriba la seva funció i no se senti temptat d’envair la competència sectorial de l’altre departament. L’equilibri és complex, però es basa en dos elements: situar amb precisió la pròpia competència i responsabilitat, i respectar els criteris sectorials del departament amb el que cooperem.
9. Els treballadors de les polítiques de joventut no tenen un únic perfil professional, perquè les funcions de què s’han de responsabilitzar són múltiples i diverses. Aventurar ara una classificació és arriscat perquè la diversitat d’opinions sobre aquesta qüestió és remarcable. Deixem dites, però, les quatre idees bàsiques, el més neutre i objectives que sigui possible. Proposo, per tant, quatre grans perfils: el tècnic generalista (cap de l’àrea, departament o unitat tècnica de joventut i, per tant, responsable de dissenyar i dirigir la política global de joventut d’un àmbit territorial concret), el tècnic responsable de programa (dirigeix i executa les actuacions d’un programa de joventut sectorial, un servei específic adreçat als joves o un equipament especialitzat en atendre els joves), el tècnic de proximitat (el que treballa en primera linia, en contacte directe amb els joves, que pot ser un informador, orientador, animador o dinamitzador) i l’especialista extern o assimilat (que compleix una funció molt concreta i específica, amb coneixements altament especialitzats en un àmbit concret, o bé l’investigador en matèria de joventut).
10. Sense contradir la classificació del punt anterior, trobem dos casos molt freqüents, resultat de les particulars circumstàncies de les polítiques de joventut: el tècnic polivalent i el tècnic mancomunat. El primer és aquell que desenvolupa altres responsabilitats sectorials, diferents de les pròpies de les polítiques de joventut, en municipis que no disposen de recursos suficients (per falta de pressupost o perquè són molt petits) per especialitzar els seus tècnics. El segon és aquell que desenvolupa només tasques tècniques pròpies de les polítiques de joventut, però en diversos municipis a l’hora, els quals coordinen o mancomunen la seva actuació de servei i atenció als joves. El primer cas cal evitar-lo i hauríem de tendir a fer-lo desaparèixer, mentre que el segon és desitjable i recomanable per atendre la realitat complexa d’un alt percentatge de municipis catalans, de dimensions molt reduïdes.
11. En diferents combinacions, interseccions i creuaments dels perfils descrits en el punt 9. i el punt 10., trobem tots els professionals de les polítiques de joventut. Només en intentar entendre aquesta complexitat ja es veu que qualsevol persona que pretengui formar-se adequadament per a exercir com a professional de les polítiques de joventut ha de partir de la idea que el seu càrrec, sigui quin sigui a la fi, haurà de ser exercit amb alta versatilitat i amb una capacitat elevada d’adaptació a les particulars circumstàncies de cada municipi o realitat territorial a la qual li toqui treballar. Una part d’aquesta versatilitat i adaptabilitat és necessària per se en tota política de joventut, però una altra part és indesitjable, perquè respon sobretot a la falta de recursos, a una mala interpretació del que és una política de joventut o a fórmules o solucions errònies per atendre una realitat, certament complexa.
12. L’objecte de treball de les polítiques de joventut és canviant per definició. La joventut és tot sovint un camp de proves per als canvis socials, i és entre els joves que apareixen els primers símptomes de les transformacions del nostre entorn. D’altra banda, els joves es troben en una etapa de la seva vida en la que allò que prima és l’aprenentatge, l’experimentació, la provatura. Per tant, és també un moment de canvis d’opinió, d’estil, d’estètica, de gustos, d’interessos, de motivacions… Descrita en abstracte, aquesta realitat és atractiva i estimulant, però quan s’hi ha de treballar quotidianament pot arribar a ser desesperant. Quan es diu que els tècnics de joventut es cremen estem parlant d’això, de la dificultat de mantenir pautes de treball, relació i cooperació amb els joves. Cal ser conscients que el nostre públic objectiu és així. Que els joves siguin així, per tant, no és un problema; és, simplement, una realitat. La darrera cosa que pot fer un professional de les polítiques de joventut és culpabilitzar els joves de la seva pròpia manera de ser i de manifestar-se en funció d’això mateix. Som professionals de les polítiques de joventut, entre d’altres coses, perquè ens hem especialitzat a treballar amb aquestes condicions i en aquestes circumstàncies.
13. Els professionals de les polítiques de joventut que actuen com a responsables de programes i serveis concrets han de tenir, en tots els casos, formació universitària. No s’ha establert encara formalment els perfils professionals del sector i, per tant, tampoc no s’ha fixat itineraris formatius adequats ni nivells de formació necessaris. Però la pròpia pràctica ens diu que el nivell de responsabilitat assumit pels professionals de les polítiques de joventut exigeix un nivell formatiu de base universitària. És possible treballar en aquest camp amb una formació secundària o amb titulació de mòduls professionals, però sempre com a tècnics auxiliars o de suport. Certament, no tothom és de la mateixa opinió, i també és una evidència que alguns formadors dels mòduls professionals asseguren que els que obtenen aquesta titulació estan en condicions d’assumir la responsabilitat de dirigir serveis. És un greu error, i cal combatre aquesta idea. Defensar el contrari és situar les polítiques de joventut com a polítiques de segona, menystenir-les, admetre que no requereixen un grau elevat d’especialització. Els professionals de les polítiques de joventut assumeixen en l’exercici de les seves funcions altes responsabilitats: orienten, assessoren, acompanyen els joves, els donen informacions decisives per al seu futur, organitzen activitats amb gran nivell d’afluència de públic, gestionen i són responsables d’equipaments públics, dirigeixen i coordinen equips humans, intervenen en situacions de risc social, són interlocutors en igualtat de condicions de responsables tècnics d’altres departaments de l’administració, tradueixen les directrius polítiques en línies concretes d’actuació… Negar que per a complir aquestes funcions es requereix formació universitària és tancar els ulls a la realitat.
14. Hem vist que un elevat percentatge de treballadors que presten servei en l’àmbit públic ho fan des de la subcontractació pública d’empreses de serveis. És una via en creixement i una possibilitat d’organització dels serveis certament interessant. Però des del punt de vista de les polítiques de joventut presenta algun risc. No hi ha un sector empresarial específic de les polítiques de joventut, i les empreses que s’hi dediquen estan inserides en els sectors del lleure educatiu, l’oci, la cultura, els serveis socials o la salut. No necessàriament és sempre així, però tot sovint es cau en l’error de gestionar serveis propis de les polítiques de joventut sota els criteris d’algun d’aquets sectors. Cal evitar-ho, lògicament. D’altra banda, tot sovint ocorre que les empreses destinen a aquests serveis treballadors formats en els àmbits propis de la seva especialització i sense contacte previ amb les polítiques de joventut. Cal estimular aquests treballadors a conèixer i formar-se en l’àmbit de les polítiques de joventut, i cal exigir a aquestes empreses que garanteixin aquesta formació per als seus treballadors.
15. Hem dit més amunt que l’objecte de les polítiques de joventut és canviant per definició. Cal, per tant, que els seus professionals actualitzin la seva formació d’una manera permanent. Cal fer-ho des de dos punts de vista. En primer lloc, cal estar al dia de les transformacions socials, dels estudis, de les anàlisis que es realitzen des de la psicologia i sociologia de la joventut; cal llegir, cal assistir a seminaris, cal fer tallers i cursos de reciclatge. En segon lloc, mantenir-se actiu en el propi lloc de treball, en el contacte directe amb els joves. Si hem dit que per a un professional de les polítiques de joventut és bo saber adoptar el punt de vista dels joves per observar el món des de la seva òptica, assegurem aquí que cal fer-ho de manera permanent. Gustos, estils, música, tendències, moda, espais de diversió, noves formes d’oci…. Els joves són habitualment paradigma dels canvis socials i els primers a manifestar-los. Per tant, una política de joventut s’hi ha d’adaptar ràpidament. En la rapidesa amb què ho faci radica bona part de les possibilitats d’èxit.
16. Cal insistir en la idea d’acompanyament. Es tracta d’una actitud que ha presidir el contacte i treball amb els joves. El professional de les polítiques de joventut mostra als joves els recursos que té al seu abast, els indica com pot usar-los, li descriu la multiplicitat d’opcions i camins que té al davant, enumera avantatges i desavantatges, fa una part del camí amb ell, l’ànima a prendre decisions, a pensar per si mateix, a ser responsable del seus actes. Però no empeny, no indueix, no influeix si no és de forma molt limitada, no imposa, no atura, no moralitza. El professional de les polítiques de joventut acompanya. Es situa al costat del jove. Ni davant, ni darrera; al costat.
17. Les polítiques de joventut les fan els professionals de les polítiques de joventut, no pas els joves. Hi ha d’haver unes directrius polítiques clares que marquin les grans línies d’actuació i un equip de professionals que les materialitzin en projectes i plans d’actuació concrets. Els joves han de poder participar activament en la seva definició, opinant sense límit sobre les línies generals a seguir, proposant actuacions concretes i participant de manera pràctica en l’execució de tot allò que desitgin; però la decisió última ha d’estar sempre en mans de professionals.
18. Una part important de tota política de joventut és el correcte coneixement de la realitat sobre la que s’intervé. Els professionals de les polítiques de joventut tenen un paper remarcable en aquest coneixement, amb la sistematització de tota la informació que quotidianament els arriba a través del contacte directe amb els joves i la seva realitat. Tanmateix, amb alguna periodicitat són necessaris els anàlisis aprofundits a través d’estudis qualitatius o enquestes. En ocasions la limitació de recursos disponibles fa que es plantegi com a possibilitat que els propis tècnics de joventut desenvolupin aquest tipus de feina. És un greu error. La realització d’un estudi mai no ha d’estar en mans d’algú que no en tingui la capacitat, la formació i l’experiència prèvia necessària. De fet, és preferible no fer un estudi que fer-lo de manera deficient. Els professionals de les polítiques de joventut han d’evitar la temptació d’exercir com a sociòlegs aficionats.
19. Avaluar és necessari en qualsevol àmbit de la intervenció pública, però té un especial relleu quan s’intervé en realitats canviants i inestables. Per a una política de joventut, per tant, idear un sistema d’avaluació estable resulta decisiu. Ningú no nega aquesta afirmació, però també és cert que la pràctica ens diu que l’avaluació de les polítiques de joventut en general, i específicament de les locals, és altament deficient. Cal, per tant, que els professionals de les polítiques de joventut situïn la necessitat d’avaluar correctament en un nivell de prioritat elevat.
20. Amb totes les afirmacions que precedeixen aquest darrer punt, probablement no seria necessari fer-lo explícit. Però la històrica debilitat de les polítiques de joventut ens obliga a no renunciar a cap espai d’afirmació. Els professionals de les polítiques de joventut han de preservar la seva independència tècnica respecte als criteris i línies d’actuació dels altres sectors de l’administració. El menysteniment d’una política de joventut es tradueix, tot sovint, en un intent, volgut o no, de posar els criteris tècnics d’un altre departament per damunt dels de joventut; és a dir, negant la necessària complementarietat dels criteris tècnics de joventut amb els de la resta de polítiques públiques i proposant la seva substitució pels d’un altre departament amb el qual s’entra en contacte o contradicció. Els professionals de les polítiques de joventut tenen una elevada responsabilitat en aquesta qüestió, perquè a ells correspon impulsar i defensar els criteris propis de la seva professió, no per damunt, sinó al costat dels dels altres sectors professionals.
Els reptes dels professionals
Enumerades les principals dades quantitatives i qualitatives que descriuen els professionals de les polítiques de joventut d’avui, explicats els principals elements que configuren el caràcter, competències i atributs del nostre sector, i amb la plena consciència que ens trobem en una cruïlla essencial per a les polítiques de joventut mercès als elements de canvi que també hem posat damunt de la taula, tanquem aquesta sessió remarcant els reptes a què s’han d’enfrontar a partir d’ara els homes i dones que treballen per atendre i prestar serveis als joves si efectivament volen consolidar el seu espai professional, tot garantint la seva especificitat i la pròpia independència de criteri.
Consciència professional.
Sabent que som al voltant de 1.500 arreu de Catalunya, arrossegant una motxilla de pràcticament 30 anys d’experiència en l’aplicació concreta de polítiques i, per fi, amb un mínim reconeixement legal, cal que el col·lectiu de treballadors de les polítiques de joventut prengui consciència de ser un sector professional diferenciat, de característiques específiques perfectament descriptibles. El treball en les polítiques de joventut no és necessàriament una feina de pas, no té perquè ser un episodi limitat en el temps, la precarietat no ha de ser necessàriament la norma laboral del sector, i el prestigi dels seus professionals no ha d’anar a remolc d’altres àmbits de la gestió pública que per la raó que sigui disposen de major crèdit o reconeixement social. Amb consciència de sector es poden reclamar condicions de treball dignes, un sistema formatiu especialitzat, un prestigi tècnic i social adequat i proporcionat a la importància que els joves han de tenir en la comunitat. Les circumstàncies econòmiques, socials i polítiques de l’entorn poden ser poc favorables o fins i tot gasives amb els professionals de les polítiques de joventut, però revertir la situació és, en molt bona mesura, una feina dels propis professionals.
Política de primera.
Les polítiques de joventut no són polítiques de segona, restes menystenibles de les polítiques socials d’atenció a les persones. Les polítiques de joventut incideixen en l’eix i motor de la nostra comunitat i, per bé que els seus resultats pràctics són tot sovint difícilment visibles i de complexa explicació, són essencials per a un desenvolupament equilibrat i cohesionat de la societat. Certament, és a l’estructura política a qui correspon assumir aquesta realitat i defensar-la, però els professionals en cap cas es poden inhibir d’aquest objectiu. Amb un treball estable i ambiciós, la reivindicació professional de les polítiques de joventut ha d’esdevenir argument de primer ordre per situar en mans dels responsables polítics, siguin del color que siguin, instruments adequats per fer progressar aquest sector de la gestió pública. Donem-los arguments, donem-los recursos tècnics, mostrem-los la manera correcta d’actuar en polítiques de joventut.
Creixement tècnic i científic
Malgrat les moltes precarietats i insuficiències materials que han patit les polítiques de joventut, una de les majors mancances no és atribuïble als responsables polítics ni a l’entorn poc propici. Les polítiques en aquest sector han estat definides, gairebé sense excepció, pels responsables polítics i per consultors o investigadors d’innegable capacitat i vàlua científica, però inexorablement allunyats de la pràctica quotidiana. Els professionals de les polítiques de joventut, segurament imbuïts d’un esperit de sacrifici poc discutible, han dimitit de la reflexió, han negligit la feina de fixar damunt del paper la seva experiència pràctica, han evitat aprofundir en les seves funcions per obtenir conclusions i establir criteris. L’estament tècnic de les polítiques de joventut, o sigui, els professionals, han obviat la necessitat d’intervenir en la construcció dels models d’intervenció pública en l’àmbit de la joventut que avui són comunament acceptats. Cal canviar aquesta situació, i per fer-ho és necessari que els professionals assumeixin un paper destacat a l’hora de proposar criteris, línies de treball, estratègies i plans de futur. Cal l’empremta dels professionals en els nostres models de polítiques de joventut.
Definició del sector
En la mesura que els tres punts anteriors siguin acceptats, cal que hi hagi una actuació proactiva dels professionals de les polítiques de joventut per definir el propi paper en aquest sector de la gestió pública. Tenim al davant una llei per desplegar. Cal definir els diferents perfils professionals del sector, cal establir els itineraris formatius adequats per exercir la professió, cal establir els mínims recursos físics, tècnics i humans necessaris per desplegar les polítiques de joventut damunt del territori, cal construir les bases teòriques per a dibuixar les xarxes de serveis i equipaments de joventut arreu del país. Cal en definitiva, després de trenta anys d’existència, fer una nova passa per rellançar les polítiques de joventut. I els professionals de cap manera poden estar absents d’aquesta feina complexa i llarga, però atractiva i estimulant.
Comentaris recents