Les entitats de vida precària recorren tot sovint les transicions entre una junta directiva i la següent com una petita agonia. Ningú no té cap dubte que l’entitat és necessària, però mantenir-la amb vida i activa suposa sempre la dedicació d’esforços remarcables, i el compromís d’assumir la feinada d’empènyer el col·lectiu pot arribar a ser una càrrega enutjosa. És per això que les acaballes dels mandats es converteixen tot sovint en un estira i arronsa entre els motivats que proposen noms per presidir l’organització a tort i a dret, i els candidats que gairebé mai no són voluntaris i que miren d’escampar la boira cada cop que sorgeix el tema de la successió. Les eleccions són habitualment una pura formalitat administrativa, perquè no hi ha candidatures entre les quals s’hagi de triar i, ben al contrari, costa déu i ajuda construir un equipet equilibrat que es deixi ensarronar per ocupar unes poltrones poc desitjades. En més d’una ocasió he viscut en la pròpia carn aquests processos, tant perquè he format part d’una junta sortint com perquè, lògicament, he sigut membre d’algun equip aspirant. I com que sé què vol dir haver de perseguir bons elements que malgrat la seva excel·lència són reacis a ocupar una responsabilitat directiva, i com que també he estat perseguit en alguna ocasió per assumir algun relleu no previst, observo aquests processos amb simpatia i fins i tot amb certa complicitat.
L’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ) acaba de viure la seva tercera transició entre juntes i, si se’m permet saltar-me els dubtes i vacil·lacions que sens dubte han passat pel cap dels seus protagonistes, m’atreveixo a dir que ho ha fet de manera exemplar. El dia de Sant Josep la Maika Farriols va agafar el relleu de Manolo Cortes (els podeu veure a la foto) a la presidència de l’entitat en el transcurs d’una assemblea en la qual es va acomiadar i agrair la feina a la junta sortint, i es va donar la benvinguda al nou equip.
Com que el col·lectiu de professionals de joventut té com a hàbit ben consolidat lamentar de forma continuada la dura i precària vida laboral dels seus integrants i converteix qualsevol trobada en la qual hi hagi com a mínim dos tècnics de joventut en un exercici de teràpia de grup, no és pas necessari que jo destaqui ara totes les malures del sector. El que em ve de gust, en canvi, és remarcar els èxits llunyans i recents de l’associació i dels quals en són culpables els membres de la junta sortint, i suggerir (amb total immodèstia, per descomptat) algun dels reptes o tasques que haurà d’afrontar el nou equip.
Aquestes sigles impronunciables (AcPpJ) són les responsables de l’únic cens fiable que fins al moment s’ha realitzat a Catalunya de professionals de joventut. Un estudi, llarg i pesat a causa de l’escassedat de recursos, va permetre anunciar la bona nova que al país no hi havia menys de 1.500 professionals d’aquest àmbit dels serveis públics, incloent treballadors de l’administració i del sector privat, entitats i empreses. La mateixa organització va impartir durant no menys de quatre anys (ara no em feu dir la xifra exacta) un llarg i ambiciós curs d’especialització per a professionals en el sector, i no va deixar de fer-ho fins que l’administració va assumir aquesta feina, llargament reclamada per l’entitat. Justament aquests dies s’està activant des de la Direcció General de Joventut el curs que en el seu moment va substituir el de l’associació. En diverses ocasions i circumstàncies també diverses, els representants de l’organització han trepitjat els nobles salons del Parlament de Catalunya per denunciar-hi l’escàs pes que tenen les polítiques de joventut en l’entramat administratiu del país, per deixar constància de la tebior de la llei de polítiques de joventut i per explicar les tot sovint lamentables condicions en què treballen els professionals (ho veieu?, ja estic fent el ploramiques). Però és que aquesta entitat també ha posat en marxa una plataforma de bones pràctiques en l’àmbit de la joventut que ja és referència per al sector i que ha permès organitzar tres cicles de debats i trobades tècniques en anys successius. I és aquesta mateixa associació la que a finals de l’any passat va organitzar a Barcelona una trobada internacional de professionals que treballen amb joves des de diferents disciplines i des de diferents entorns institucionals.
Podria citar més actuacions de mèrit, però trobo que amb aquestes, de moment, n’hi ha prou. Remarco que al llarg de tots aquests anys, l’associació ha intentat impulsar iniciatives que han de ser necessàriament en el cor de la pràctica professional de qualsevol sector, i m’atreveixo a dir que en alguna ocasió ho ha fet substituint mancances de l’administració. Insisteixo que podríem encara enumerar més projectes, però esmentant només la elaboració d’un cens professional, una formació d’especialització en el sector, la reivindicació política al Parlament, l’estudi i difusió de bones pràctiques i l’acolliment d’una trobada internacional, trobo que deixem el llistó força amunt. Aquesta repassada breu i pressumptuosa la remataré dient que aquests projectes gairebé sempre s’han desenvolupat amb el suport i la complicitat de les administracions, però també, per aquesta raó, no em puc estar de dir que alguna de les seves iniciatives probablement no haurien estat necessàries si el Govern se n’hagués ocupat abans.
No, l’existència i la feina de l’associació no és anecdòtica. La seva aportació a les polítiques de joventut, a la professionalització del sector, a la qualitat de les pràctiques professionals i a la reivindicació del treball amb joves com a servei públic i dret social no es pot menystenir. No és poca cosa.
I ara sí, amb les credencials de l’entitat damunt de la taula, ara ja podem dir que, efectivament, l’entitat encara és poc representativa i necessita més socis, que hauria d’incrementar una mica el seu nivell d’autofinançament, que podria tenir més presència al territori, que hauria de millorar la seva capacitat d’identificar professionalment els membres del seu col·lectiu, que li caldria comptar amb un grau d’implicació més rellevant dels seus associats i que hauria de fer més xarxa amb la resta de col·lectius professionals i sectorials que, des d’altres àmbits de l’administració, treballen amb els joves, i també hauria de….
En fi. Hi ha molta feina per fer, sí. Però el repàs de la feina feta hauria de servir com a estímul: és possible fer-la i és a l’abast del nou equip. La mitjana d’edat de la nova junta ha baixat, i això també és una bona notícia, perquè vol dir que hi ha relleu i empenta. En la nova junta s’equilibren els professionals de nova fornada amb alguns de més veterans, i es conserva el llegat dels equips anteriors amb algun repetidor. Manolo Cortes, el president sortint, és un pes pesant de les polítiques de joventut, una referència que ve de lluny, i la seva aportació, més enllà de tots els projectes que he descrit, ha estat la de mantenir viva i activa la veu dels professionals a l’hora de donar criteri, de promoure el debat, de repartir joc, de reivindicar una manera de treballar que, malgrat la creixent precarietat i migradesa dels recursos públics, resisteix i reclama espai.
La Maika Farriols, en canvi, representa la renovació. Ella ha begut de la tradició llarga de les polítiques de joventut, però forma part ja d’una generació nova de professionals, de vàlua suficientment contrastada però amb la necessitat encara d’eclosionar i reclamar protagonisme. La Maika i el seu equip han de trobar la manera d’enfortir l’organització, d’ampliar el seu abast i de fer-la més representativa, tant per la quantitat com per la pluralitat. I els tocarà, a més, aixecar la veu per denunciar la progressiva reculada de les administracions en els recursos que dediquen a treballar amb els joves, per reclamar la recuperació de les àrees i equips tècnics locals de joventut, per reivindicar una vegada més la necessitat de trencar les barreres departamentals de les administracions que impedeixen el treball transversal i per combatre la seva reticència a donar veu i capacitat de decidir als joves, que són el què i el com de la nostra feina.
Ja ho veieu, sóc un soci pesat i sermonejador, però també agraït. I és per això que agraeixo la bona feina de tots els integrants de la junta sortint: Manuel Cortés, Diana Perea, Mario Granados, Carles Vila, Santi Caño, Núria Arlández, Helena Zamorano, Manel Turon, Xavier Ruiz, Belen Rodríguez, Víctor Saló, Mercedes Carod i Iban Alcaraz.
I, és clar, als membres de la nova junta cal agrair-los que hagin comès la imprudència de pujar a aquest tren i hem de desitjar-los sort i encert (sobretot encert). Ells són la Maika Farriols, l’Helena Guiu, l’Erica Busto, el Santi Caño, el Carles Vila, el Carles Cunill i la Marta Montserrat.
Jo, en la petita part que em toca, m’hi sento molt ben representat. Amb ells, allí on calgui. Que segueixi la festa.
Comentaris recents