El debat sobre la naturalesa, les finalitats i la idoneïtat dels equipaments de joventut és recurrent. Qualsevol professional que hagi tingut relació amb les polítiques de joventut durant un periode mínim de deu anys pot recuperar sense gaire esforç diversos moments en què el debat tècnic ha posat sobre la taula un seguit d’interrogants que, tot i que admeten variants, acaben sent sempre molt similars. Podria semblar que aquest fet desacredita la possiblitat de generar novament espais de discussió al voltant d’aquestes temàtiques. Però l’experiència ens diu, justament, que aquestes preguntes recurrents han obtingut respostes diferents en funció del periode en què han estat formulades, i que cadascuna d’aquestes ha suposat una passa endavant en el desenvolupament de les polítiques de joventut. L’explicació és simple: les circumstàncies, els condicionants i les necessitats s’han anat transformant, i han generat estratègies i mètodes d’actuació adaptats a cada entorn temporal concret.
Els debats
Sense voluntat de fer un repàs històric exhaustiu, no ens costaria gaire recordar que a mitjan anys 80 del segle passat, amb la primera onada de plans integrals de joventut, va arribar també la proliferació de nous espais especialitzats en l’atenció als joves, submergits en la metodologia de l’animació sociocultural que vam descobrir en observar els nostres veïns francesos. El fenomen, que va convertir les propostes tècniques de joventut en un element d’innovació en un moment en que les polítiques públiques d’atenció a les persones buscaven nous referents, va contaminar en el millor sentit del terme les regidories de cultura i de serveis socials, entre d’altres. Uns inicis no exempts d’altes dosis de voluntarisme tècnic van facilitar que els espais juvenils impulsats des de l’administració juguessin amb força la carta de la participació, la cogestió i, no en pocs casos, l’autogestió. En la més pura tradició de la sociocultura, no s’entenia la intervenció pública sense participació directa dels usuaris, i l’escenari d’aquestes provatures eren els casals de joves. Un dels primers debats, per tant, va ser el de la convivència entre la gestió pública directa, amb professionals de l’administració, i la gestió participada o autònoma dels usuaris.
La primera crisi destacable del model d’equipament, però, es va produir quan el desenvolupament de les àrees d’acció pública que podem integrar dintre de l’àmbit de l’atenció a les persones, van entrar en competició amb l’espai d’innovació que havien engegat amb una gran precarietat de recursos les polítiques de joventut. La segona onada de nous equipaments cívics posaven l’accent en l’atenció conjunta a la comunitat, i qüestionaven l’especialització de grans equipaments per trams d’edat específics, i molt concretament per als joves. El treball intergeneracional i la voluntat de promoure la convivència de diferents perfils d’usuaris en els mateixos centres es van convertir en molts casos en un qüestionament directe de la necessitat de disposar d’una xarxa d’equipaments juvenils. Una linia professional prou insistent va defensar durant molts anys no només que els espais joves eren contraproduents, sinó que les mateixes polítiques de joventut com a àmbit especialitzat de la gestió pública no tenine sentit.
La superació d’aquest debat ens va portar a dissenyar equipaments de joventut que ja no anomenàvem casals de joves i que no només centraven la seva activitat en espais de dinamització sinó en edificis de majors dimensions que agrupaven diversitat de serveis i programacions que sectoritzaven les polítiques de joventut, incorporant propostes artístiques, formatives, assessories especialitzades, vivers d’iniciatives socials i projectes més ambiciosos. La transversalitat no quedava a expenses de la voluntat dels altres departaments municipals, sinó que passava a dependre de l’impuls que volgués o pogués donar-hi el departament de joventut.
El model de gestió
El tercer debat substancial fou el que es va generar quan començaren a proliferar els models de gestió externalitzada. Fins al moment no s’ha generalitzat mai un model d’externalització completa dels equipaments de joventut, a semblança del que ha ocorregut en altres àmbits, com el cultural. Però la gestió parcial de serveis, programacions i programes socioeducatius a través d’equips de professionals externalitzats va obrir una porta desconeguda a finals dels anys 90 i a principis del nou segle. La discussió sobre els avantatges i els inconvenients de l’externalització i la possibilitat que convisqui amb sistemes de gestió directa ha ocupat bona part dels nostres esforços dialèctics durant un període llarg de temps.
Una altra porta oberta a la discussió tècnica és la frontera entre la funció assistencial o social dels espais dedicats als joves i les propostes genèriques de dinamització, enteses com projectes de promoció, adreçats a la totalitat de la població juvenil. L’arribada d’una crisi econòmica que en alguns aspectes recordava la depressió produïda durant els anys 80, posava sobre la taula la necessitat de prioritzar els recursos, també físics i espacials, per atendre les necessitats socials. En aquest context, i per contrast, s’ha visualitzat, tot sovint de manera injusta, algunes actuacions clàssiques i habituals de les polítiques de joventut com a propostes banals que resten recursos a les polítiques d’emergència social. La dificultat de dotar pressupostàriament els programes adreçats al conjunt de la població, d’una banda, i el risc de guetització en especialitzar l’atenció a uns col·lectius determinats, tornaren a convertir els equipaments de joventut en escenari de debat tècnic.
La sociocultura
L’arribada de la dècada de 2010 va venir acompanyada del retorn del discurs propi de l’animació sociocultural, que durant molts anys havia quedat ocult sota el predomini d’una pràctica més tecnocràtica, que especialitzava els professionals en la confecció de plans estratègics i en la gestió burocràtica de les mesures que s’hi contenien. Traslladada a la gestió dels equipaments, el retorn de la sociocultura com a escenari bàsic d’intervenció, recupera la necessitat d’impulsar noves propostes de participació, amb fórmules diverses de cogestió o gestió autònoma. La diferència entre el nou auge de la gestió participada o comunitària, és que els joves d’avui, en contrast amb els de mitjan anys 80, compten amb un nou aliat: la tecnologia o la cultura digital. Avui ja sembla molt difícil parlar de tecnologies sense associar-les a un model de coneixement compartit i de treball col·laboratiu, que no és exclusiu del món digital però que ha rebut una empenta considerable gràcies a ell. En qualsevol cas, el debat sobre les noves formes de participació en la gestió d’equipaments ha estat probablement l’últim que s’ha produït amb una certa intensitat i, sense quedar definitivament resolt, aporta per la via pràctica exemples interessants de convivència entre gestió participada, gestió pública directa i gestió externalitzada.
Cadascuna de les polèmiques tècniques que hem referit breument fins aquí han acabat generant, de vegades per la via propositiva i de vegades per la via pràctica, respostes concretes per continuar treballant, i models de gestió que majoritàriament han buscat la síntesi entre els elements positius de cada discurs contraposat. No és l’objecte d’aquest document relacionar els avanços produïts mercès a aquests espais de discussió o debat, sinó deixar constància de la manera com ha anat avançant el discurs professional sobre els equipaments juvenils. S’han cremat etapes a partir de polèmiques tècniques que han ajudat a introduir millores progressives en els nostres sistemes de gestió.
Hem vist que tots els debats tornen, i massa sovint tenim la impressió que repetim discursos; però de cada etapa podem aventurar algun coneixement o expertesa consolidats i alguna certesa que ja no es posa en qüestió. Pot semblar que fem el mateix debat de sempre, però avui ja no discutim la necessitat que existeixin equipaments dedicats als joves, ni la seva especialització, ni els espais de participació, ni la relació en xarxa amb altres equipaments sectorials, ni el treball intergeneracional, ni la convivència entre gestió pública, externalització i participació. Tot i que continuen sent temes de debat, allò essencial ja no es discuteix, sinó que es matisa, s’amplia i s’enriqueix.
Reflexió, coneixement i debat
I si seguim amb aquesta línia de treball… quins són els debats que ens cal afrontar avui? Quins són els espais de dubte, els elements de discussió que ens han de permetre seguir avançant en la millora dels nostres equipaments i les seves fórmules de gestió?
Per donar resposta als interrogants plantejats, en aquest document perseguim tres grans objectius. En primer lloc, volem recuperar o introduir un seguit de reflexions que apareixen en observar els equipaments de joventut d’avui. Després de tots els anys de recorregut que hem resumit breument fins aquí, amb quina realitat comptem? Recuperem els debats antics i els afrontem en clau actual tot aportant elements d’anàlisi que ens ajudin a avançar. En segon lloc, volem fixar certeses. L’experiència i el coneixement de què disposem, basat en bona part en els debats i les polèmiques superades, ens permeten fer algunes afirmacions que ja no susciten dubtes significatius. Així doncs, posem-los negre sobre blanc i fem-nos forts en la seva defensa. I en tercer lloc, volem anunciar algun dels debats o reptes que ens queden pendents. Volem animar el col·lectiu professional i els responsables polítics del món local a encetar les discussions que ens pertoquen avui al voltant del equipaments juvenils.
En el present document –que és fruit de la col·laboració tècnica entre l’equip de l’Oficina del Pla Jove, el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, un grup de tècnics i tècniques municipals de joventut, i en Pep Montes en qualitat de professional expert en la matèria- s’aborden els tres objectius plantejats.
(Aquest text el vaig redactar com a introducció a la publicació Els equipaments juvenils. Reflexions, certeses i reptes, editat per la Diputació de Barcelona, a través de la col·lecció Eines, impulsada per la Oficina del Pla Jove de la Gerència de Serveis d’Igualtat i Ciutadania. Podeu accedir al llibre complet, en pdf, a través d’aquest enllaç)
Comentaris recents