Mai abans no s’havien reunit a Catalunya cent cinquanta treballadors de joventut per iniciativa pròpia, sense la convocatòria prèvia d’una administració. Mai no s’havien ajuntat al voltant de la mateixa taula animadors socioculturals, informadors juvenils, educadors socials, tècnics municipals de joventut, treballadors de carrer, monitors, professors, dirigents d’entitats… Mai no s’havien reunit a Barcelona professionals d’aquest ampli sector d’onze estats diferents de la Unió Europea. La proesa la devem a l’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ) i a l’ampli consens professional que ha sabut generar l’entitat. Era estrany i difícil d’imaginar abans que es posés en marxa, però ara que ja ha passat, podem assegurar que feia molt temps que ens calia un meeting com el que va tenir lloc a Barcelona el 25, 26 i 27 de novembre passats. El Be Youth Worker Today (BYWT), ara ja ho sabem, per a bé o per a mal, serà la frontera entre un abans i un després.
Ens han dit que durant els propers dies penjaran al web oficial del meeting les conclusions dels múltiples debats i discussions que van tenir lloc i les propostes de futur que s’hi van formular. Potser no n’hi haurà cap d’especialment sorprenent, i segurament no hi haurà grans innovacions tècniques, perquè es tractava més de posar en comú el que ja sabem que fem, que no pas de descobrir grans novetats. I justament la constatació que aquest era l’objectiu és que ja comptem amb una promesa de treball immediat: abans que finalitzés el BYWT es va acordar la convocatòria d’una trobada per al proper 15 de febrer per constituir el primer grup motor d’una futura xarxa catalana de youth workers. I entre avui i aquella data és d’esperar que una bona part dels participants a la trobada s’animin per constituir aquest nou nucli de treball.
De fet, la simple excusa d’una propera trobada és ja una notícia rellevant, perquè es converteix en una promesa de continuïtat. La reflexió no s’esgota en tres dies de debat, per molt intensos que fossin, i les solucions no apareixen per generació espontània sinó al cap de llargues temporades de feina constant. Aquest és, segurament, el repte. La primera passa la va fer l’AcPpJ, assumint amb valentia el compromís difícil de convocar una trobada internacional per posar en qüestió, ni més ni menys, que la validesa del propi model. Els socis de l’entitat veuen i viuen la necessitat d’eixamplar el radi del seu col·lectiu, i han comprovat, en bona part mercès a les múltiples iniciatives engegades per l’entitat al llarg dels darrers deu anys, que les zones d’intersecció amb altres grups professionals i amb altres àmbits d’actuació de l’administració pública i de la societat civil tenen una amplada creixent i defineixen, de fet, bona part de la raó de ser de la seva tasca quotidiana. Es pregunten si cal continuar parlant de professionals de les polítiques de joventut o si ja n’hi ha prou de dir-ne treballadors de joventut. Es pregunten si els projectes que desenvolupen cada dia no han de posar sota un mateix paraigües la multiplicitat de col·lectius professionals que, vulgues que no, acaben treballant junts en un marc de transversalitat que supera les resistències burocràtiques de l’administració. Es pregunten, al cap i a la fi, si s’han d’organitzar d’una manera diferent.
Afrontar un debat d’aquestes característiques no és fàcil per a una organització que ha viscut sempre en la precarietat i que deu la seva existència i subsistència a la determinació i la feina obstinada de professionals que s’han convençut que les garanties de qualitat i rigor en l’atenció als joves fa necessària un plataforma tècnica independent, no sotmesa a necessitats administratives ni a les anades i vingudes de la gestió partidista. I potser en bona part a causa de la complicada subsistència de l’entitat, just quan l’organització supera el llindar dels deu anys es demana si cal un canvi de xip per afrontar els reptes pendents amb una ambició renovada. I han tingut l’encert de fer-ho obrint de bat a bat les portes de la casa, fent que corri l’aire i convidant tots els veïns, els propers i els llunyans, a compartir tertúlia i xeflis.
Cal felicitar l’actual president de l’AcPpJ, Manolo Cortés, i la seva junta, però també aquesta colla que han anomenat grup motor del BYWT i que ha estat integrada per treballadors de joventut ben diversos, no necessàriament vinculats a l’entitat i que han entès la necessitat de posar en comú experiències i esforços. Dintre del col·lectiu no s’hi val a fer diferències… però ningú que hagi conegut una mica de prop el procés organitzatiu, no s’ha de sorprendre si fem menció especial de Carles Vila, prou lúcid i prou ximple a l’hora per impulsar una moguda com aquesta, molt poc raonable si es tenen en compte els escassos recursos de què es disposava prèviament, però perfectament desitjable després d’observar els qüestionaments i els neguits dels associats. Així doncs, un reconeixement i una felicitació per al Carles.
En fi. Tot això són afalacs i lloances que venen molt de gust. Però la feina, de fet, comença ara. Veurem de què som capaços. De moment, però, ja podem dir que l’aire fresc torna a córrer.
Comentaris recents