No havia passat ni un dia de confinament i ja hi havia ciutadans anònims llançant missatges a la xarxa que proposaven espais de cultura compartida, creadors de poca fortuna oferint online el poc o molt que saben fer, i treballadors de centres de proximitat adaptant serveis i programacions als usos tecnològics. Les respostes corporatives, en canvi, van tardar força dies a fer-se presents en el nou ecosistema de la cultura virtual.
No és una pel·lícula de bons i dolents i, al cap i a la fi, cadascú fa el que pot. Però la reacció davant de l’emergència és un bon baròmetre per ubicar cadascú al seu lloc. Durant molts anys (sempre?) la sociocultura ha viscut arraconada en un segon terme, com si es tractés d’un nivell menor d’expressió ciutadana, el consol dels poc dotats per al consum d’elit, el reducte dels simples.
Però ara que mantenir viva la cultura implica un esforç fora del comú, podem observar que els més actius i abnegats han estat els que tenen menys marge per malbaratar, els treballadors de la mediació cultural, els animadors de centres cívics, els professionals d’atenció directa als joves, els creadors que no busquen glòria ni focus, els ciutadans que gasten el que no tenen en un llibre.
Quan no em venç l’escepticisme, vull creure que després de la COVID-19 no retornarem a la normalitat i que, per fi, ens adonarem que la millor defensa és la proximitat, que no hi hauria d’haver límits per a la simple voluntat d’expressió ciutadana. Que cultura s’escriu en minúscula, que neix, creix i es reprodueix a peu de carrer i que la vivim (no consumim) cada dia, amb una sabata i una espardenya. Voldria pensar que ara, per fi, descobrirem que la cultura és més, molt més, que el que sempre hem dit que era la cultura.
(Aquest text es va publicar el 27/05/2020 al web del CoNCA, en el marc del projecte Cultura en 300 paraules)
Comentaris recents