Article publicat al número 21 (desembre de 2019) de la revista Ateneus, de la Federació d’Ateneus de Catalunya.
Un dels arguments que s’usen habitualment per lloar el moviment associatiu és el seu potencial com a eina de cohesió social. L’acció voluntària dels ciutadans que s’organitzen per tal d’aconseguir determinats objectius en els camps cultural, social, educatiu, esportiu o de qualsevol altre mena, genera xarxes de relació entre les persones que contribueixen a crear espais de socialització basats en la confiança, el respecte i la solidaritat. És així com una entitat es pot entendre també, més enllà de les finalitats concretes per a les quals s’ha creat, com una eina d’arrelament i d’integració de les persones en el seu entorn proper.
Aquest sistema complex de relacions s’acaba convertint en una trama que identifica els ciutadans que viuen en aquell entorn i que fonamenta bona part del seu sentiment de pertinença (al poble, al municipi, al barri, al carrer….) en l’afinitat o complicitat amb els objectius i valors que representen les entitats. Tot sovint ni tan sols és necessari que els ciutadans formin part formal de les entitats per sentir-les com a pròpies, per cedir a la seva activitat una petita part de l’ànima de cadascú i per sentir-se representat per elles. És tant així, que la participació, amb major o menor intensitat, en les dinàmiques relacionals que s’articulen al voltant de les entitats es considera, en termes generals, un actiu essencial per a la integració i la normalització de les relacions personals i comunitàries.
Es per tot això que les associacions esdevenen un factor de cohesió social de primera magnitud. Perquè eixamplen i multipliquen les portes que s’obren als ciutadans per trobar vies de participació i relació amb el seu entorn proper, i perquè converteixen les xarxes de confiança en espais de seguretat i acollida. Podríem dir que en un marc convencional i normalitzat de relacions ciutadanes, les entitats son una peça insubstituïble per mantenir un teixit social vigorós i ric, plural i participatiu, acollidor i potenciador de les xarxes de solidaritat.
Però probablement per aquesta mateixa raó, quan algunes persones o col·lectius es troben afectats per alguna situació de desavantatge o es singularitzen per alguna raó de tipus social, econòmic o cultural, i com a conseqüència d’això no participen o tenen dificultats per participar en aquestes xarxes que molt genèricament hem qualificat de “normalitzades”, queden excloses d’aquests entorns de confiança i seguretat. Els mateixos elements que generen identitat i que reforcen sentiments de pertinença poden ser causants, per contrast, d’exclusió, oblit o, fins i tot, refús. Si algú, per les raons que sigui, no pot o no es veu amb cor de participar en aquesta xarxa de relacions veurà totes les manifestacions positives de pertinença a la mateixa com a barreres per a la seva integració.
En ocasions es produeixen crítiques al món associatiu o a determinades entitats, que són acusades d’endogàmiques, de tancar-se en si mateixes o d’aixecar barreres de difícil superació per als que no formen part del col·lectiu. Com que els elements que cohesionen el grup es viuen en positiu i reforcen la identitat dels membres, és difícil que ells mateixos les percebin com a obstacles. Es genera un fenomen d’incomprensió mútua; mentre els membres integrats no entenen les raons de la falta d’integració dels altres en un entorn aparentment tan positiu, els no integrats creuen que l’statu quo no admet la seva singularitat i que són refusats per la seva diferència.
Paradoxalment, per tant, allò que teòricament és un element de cohesió, pot esdevenir, no un factor d’exclusió, però sí una barrera per a la inclusió. Moltes entitats són avui conscients d’aquesta aparent contradicció, i és relativament freqüent el debat sobre la millor manera de combatre aquestes situacions.
També a les conclusions del Congrés d’Ateneus de Catalunya, celebrat durant 2019, apareix la necessitat de treballar per tal que les entitats siguin més inclusives i incorporin tant la diferència com les persones que per alguna raó estan en situació de vulnerabilitat. Proposo que, per iniciar dinàmiques en aquesta direcció, les entitats prenguin en consideració un seguit de qüestions i es plantegin adoptar algunes mesures, que tradueixo en set propostes concretes.
Cal, en primer lloc, que es produeixi una certa reflexió en el si de l’entitat, al voltant de les raons que motiven la voluntat de ser més inclusiu i d’incorporar la diferència. Se m’ocorren dues grans raons que podrien ser en l’arrel d’aquesta voluntat. D’una banda, l’entitat seria conscient del seu potencial com a element cohesionador del seu entorn local i voldria d’aquesta manera donar a la seva actuació valor de servei a la comunitat, acollint i oferint suport, enriquint la xarxa de solidaritat social, i eixamplant els llaços de confiança entre ciutadans de tota mena. En un altre sentit, l’entitat tindria interès a integrar persones diverses a l’organització per ampliar la seva base social, per reflectir millor la pluralitat present en la realitat local de la que forma part, per enriquir la seva activitat mercès a l’increment de la diversitat, per diversificar les opcions de relleu en els espais de treball, decisió i responsabilitat i, en definitiva, per garantir la pervivència de l’associació.
Es podrien trobar matisos i ampliacions d’aquestes dues grans raons, però crec que són les que resumeixen millor les posicions al voltant del desig de ser més inclusius. El més probable, en la majoria de casos, és que no sigui una o altra la raó que motiva el canvi, sinó una barreja, amb diferents intensitats i matisos, de les dues. En qualsevol cas, és important clarificar sempre les raons i els motius que empenyen l’entitat a actuar de manera explícita en aquest àmbit.
La segona passa necessària ha de ser identificar la diversitat en l’entorn proper de l’entitat. Cal tenir un major coneixement de les persones, grups i col·lectius amb els quals convivim, tot sovint sense tenir-hi cap mena de relació. La seguretat que dona formar part d’un col·lectiu o d’una xarxa de relacions normalitzada ens pot fer caure en l’error de pensar que l’única realitat significativa és la nostra, i és així com ignorem el que passa al costat de casa. Qui són, i com són, els nostres veïns?
És a partir d’aquest coneixement que podem assumir la diferència com un element positiu, com un factor de riquesa, que eixampla el coneixement del món i ens ofereix noves perspectives per afrontar la nostra vida quotidiana. La diferència no és una amenaça, sinó una oportunitat.
La tercera passa implica moure’ns. No n’hi ha prou de ser una entitat teòricament oberta i permeable a les noves incorporacions. El cofoisme i una alta valoració de la feina que fem quotidianament ens porta a la temptació de la passivitat. Tenim la porta oberta, i qui hi tingui interès, que vingui. Greu error. Ningú o gairebé ningú no traspassarà el llindar de la porta si no hi és convidat, si no és activament cridat a sumar-se al grup. Ens cal, per tant, fer accions positives per, en primer lloc, entrar en contacte amb els altres i, en segon lloc, explorar possibles afinitats. Cal planejar i realitzar accions concretes, precises i continuades per oferir-nos com a espai d’acollida i relació.
Un cop hem passat a l’acció, hem de tenir clars determinats valors i actituds necessaris per fer possibles les noves relacions. Es tracta, en primer lloc, d’oferir-nos com a espai d’explicació i divulgació de la singularitat dels altres. Tot sovint confonem integrar amb assimilar. El nostre interès no ha de ser incorporar nous socis per transformar-los a la nostra imatge. Si hem assumit que la diferència no és negativa i que ens enriqueix, quan acollim algú nou hem de visualitzar i donar valor a la seva singularitat: hem de predicar a favor de la mescla. Expliquem com som nosaltres i explorem la diferència dels altres per produir mixtures que ens enriqueixin a tots.
La cinquena passa es deriva de la quarta i n’és, en certa manera, una conseqüència. Té a veure amb la nostra capacitat i voluntat de transformació. Si acollim i integrem, canviarem. Hem de limitar tant com puguem la resistència al canvi. Transformar-nos no implica renunciar a la nostra identitat sinó fer-la evolucionar, dotar-la de matisos i ampliar-ne l’abast. El simple fet d’entrar en contacte amb els altres ja ens canvia. Ens millora perquè incrementa la nostra capacitat d’entendre el món i d’oferir respostes a la nostra gent.
Cal tenir en compte, també, que les entrades i incorporacions significatives al nostre col·lectiu difícilment es produiran en singular. La nostra realitat és tan potent i definida que és molt difícil que una única persona, si no és algú que té una gran determinació o que ja compta amb referents dintre de la nostra entitat, s’incorpori a les nostres dinàmiques. És per això que el contacte i l’entrada a l’organització s’ha de produir, sempre que es pugui, a través de grups i col·lectius definits: la companyonia entre ells i elles, la relació de confiança i el suport mutu farà més fàcil que facin la passa definitiva per a tastar una nova realitat.
La setena regla d’or ha de ser evitar el paternalisme. Per molt que es vulgui promoure la integració de persones amb realitats desfavorides (discapacitats, necessitats econòmiques, diferencies culturals, situacions de risc social…), l’acollida no ha de ser mai amb la intenció d’aportar solucions a l’altre sinó d’enriquir la pròpia realitat. Han de ser sempre benvingudes i celebrades com una millora de la pròpia entitat, com una oportunitat d’aprenentatge i creixement.
Probablement, però, la idea central que agrupa i resumeix aquestes set condicions necessàries per a millorar la inclusivitat de les entitats, és la voluntat, prèvia a qualsevol altra consideració, de transformar la pròpia organització. Tot sovint excusem la dificultat de diversificar i eixamplar la nostra base associativa amb una suposada apatia de la societat en la que estem immersos, com si fos una característica aliena a la nostra realitat. La creença que no refusem ningú perquè no diem que no a ningú però no fem cap passa concreta per atraure ningú és, de fet, una cuirassa que ens paralitza. Si és cert que la societat en la que estem immersos és apàtica, hem de ser capaços d’identificar la nostra part de responsabilitat en aquesta apatia. I la resposta ha de ser, sempre, el canvi.
No podem esperar l’entrada de noves persones a la nostra organització per transformar-la. Ens cal transformar la nostra organització per tal que hi puguin entrar noves persones.
(Podeu consultar la revista sencera en aquest enllaç.)
Comentaris recents