Quan es vol descriure o analitzar qualsevol àmbit de les polítiques públiques a Catalunya, incloses les de joventut, és necessari fer sempre una distinció entre les dades i informacions del conjunt del país i les que es refereixen a Barcelona o, per extensió, al seu àmbit metropolità. La dimensió de la ciutat i el seu pes demogràfic poden disorsionar amb facilitat la percepció de la realitat, i ens pot fer creure que fenòmens eminentment urbans són comuns arreu del país. En canvi, experiències que per comparació quantitativa són poc rellevants, poden definir amb precisió les caracterísques socials d’una comarca o territori concret. Aquesta diversitat de realitats pot fer incompatibles determinades polítiques o metodologies. Així, un model d’intervenció pública desenvolupat en un municipi mitjà o petit pot ser objectivament considerat una pràctica excel·lent i, al mateix temps, ser inaplicable o poc eficient en una gran ciutat. En sentit contrari, el volum d’usuaris pot ser un element facilitador per aplicar certes polítiques que, per la raó oposada, són inviables en un entorn sense massa crítica suficient.
Els professionals de qualsevol àmbit d’intervenció adreçat directament a les persones i avesats al treball en proximitat entenen i coneixen be aquestes distorsions, que es produeixen sobretot quan hi ha aproximacions teòriques desconnectades de la realitat o voluntats polítiques que busquen impacte quantitatiu i immediat sobre el conjunt del territori sense parar esment a la seva diversitat. No poques polítiques públiques del govern reben crítiques perquè o be no tenen prou en compte la realitat urbana o, per contra, s’adapten malament als múltiples contextos geografics, socials i demogràfics del país. Podem trobar exemples d’aquestes disfuncions a manta, i els professionals que són carn habitual de jornades, seminaris o trobades tècniques d’abast nacional podrien explicar molts casos en els que l’esforç logístic per organitzar aquests esdeveniments es malbarata perquè en el seu disseny no s’ha tingut suficientment en compte aquest factor.
Tot sovint veiem presentacions de casos de bones pràctiques que es proposen com a models a reproduir però que només són possibles en una ciutat com Barcelona, que tenen un efecte enlluernador per la dimensió i l’ambició, però que aporten poca cosa o res a municipis petits, els tècnics dels quals se senten fins i tot menystinguts perquè no troben en el suport institucional cap proposta o model aplicable a la seva realitat específica. En la banda contrària, ens trobem tot sovint trobades a nivell de país que centren el seu treball en els municipis sense tenir en compte que la realitat urbana, ja sigui per raons quantitatives o qualitatives, presenta característiques, dificultats o oportunitats molt diferents. En ocasions és un problema de càsting perquè es trien malament els projectes a presentar, en altres casos es tracta d’una mala definició del públic objectiu per a aquests esdeveniments i de vegades (jo m’atreviria a dir que en la majoria d’ocasions) passa simplement que no s’ha tingut prou en compte la diversitat del país.
La recerca de l’equilibri
Certament, fer la crítica és fàcil i, en canvi, trobar l’equilibri necessari per evitar aquestes errades no ho és tant. Però la dificultat no justifica la dimissió; cal generar espais de relació i intercanvi tècnic que facin de la diversitat un valor i la integrin en un sistema de suports mutus que sàpiga trobar en cada cas concret algun element útil per a la resta, per molt distants que puguin semblar, a primer cop d’ull, els respectius contextos. La diferència permet la comparació, i del contrast poden néixer oportunitats impensades que menen a l’experimentació i la innovació.
Em venen al cap, per exemple, dotzenes de projectes que s’apliquen amb eficàcia i relativa facilitat en municpis petits, que no imaginem en una ciutat grossa perquè convertim la dimensió en una barrera. Però massa sovint obviem que les polítiques de proximitat exigeixen el treball amb grups reduits de persones, amb independència del volum del municipi en el qual visquin. Així, les polítiques desplegades pels districtes o des dels barris de ciutats com Barcelona, Badalona, l’Hospitatet o Sabadell, per posar algun exemple, poden trobar exemples eficaços en tècniques o metodologies pensades per a municis petits però que són perfectament exportables a realitats urbanes que busquin preferentment el vincle directe amb el ciutadà.
En la direcció contrària, una política decidida i valenta en una ciutat de gran dimensió pot obrir camins de treball innovadors que són molt difícils d’explorar en altres contextos. No oblidem que, per a certs projectes i àmbits d’actuació, és ben possible que un municipi com Barcelona, per exemple, disposi de més recursos econòmics i tècnics que el propi Govern de la Generalitat. En aquest cas, compartir experiències no seria tan útil per l’observació estricta de les accions realitzades, com per les metodologies i models de treball desenvolupats, que tot sovint es poden traslladar a altres entorns fent simples canvis d’escala. La dimensió, en aquest cas, fa possible la disponibilitat d’uns recursos tècnics i materials que obren la porta a l’experimentació i a l’assaig de models que, adequadament contrastats, poden ser útils per al conjunt del territori. És a aquesta darrera possibilitat a la que em vull referir aquí: a l’efecte beneficiós d’una capitalitat ben entesa.
No tinc gaire clar si l’ajuntament de Barcelona o el seu Departament de Joventut tenen en compte en els seus projectes l’efecte que, vulguin o no, produeixen com a referent o model per a la resta del país, i em costa imaginar que quan els dissenyen es plantegin també com a objectiu exercir una influència beneficiosa en les altres realitats que els envolten. Però el cas és que observo des de fa uns mesos que es desenvolupen a la ciutat projectes que, més enllà del contingut i del territori estrictes en què s’apliquen, exploren models d’intervenció que tenen un potencial molt valuós com a referències positives per al conjunt de Catalunya. Es tracta d’àmbits d’intervenció que, a parer meu, no s’han desplegat, o no s’han desplegat de manera suficient, a nivell de país. És probable que ara mateix ningú més, per raó de la complexitat de la matèria, dels recursos necessaris per abordar-la, o de la imprescindible expertesa tècnica requerida, no tingui la capacitat de fer-ho. Si fos així, Barcelona estaria cobrint en l’àmbit de les polítiques de joventut una necessitat tècnica que no tenim resolta.
Paradoxalment, no tinc la sensació que ni el propi ajuntament tingui la plena consciència que està construïnt un model d’intervenció interessant més enllà del seu àmbit de treball, ni que la resta d’administracions tinguin la intenció o vegin l’oportunitat que suposaria aprofitar l’esforç i el potencial que s’està desenvolupant al territori més dinàmic, dens, complexe i divers del país: la seva capital.
Exemplifico la meva tesi en dos projectes que s’estan aplicant en l’actualitat a Barcelona.
Un model per als equipaments
Just abans de finalitzar l’anterior mandat municipal, i poc abans de la convocatòria d’eleccions locals, es va aprovar i presentar el Pla d’Equipaments i Serveis Juvenils de Barcelona 2018-2028. El projecte mira de donar continuitat a un pla anterior que no es va arribar a desplegar de manera prou substancial, però manté i multiplica l’aposta per dissenyar i implementar una xarxa de recursos físics que atengui tota la ciutat, en la seva diversitat i complexitat. És quantitativament ambiciós perquè, més enllà d’identificar els equipaments i serveis existents, proposa incorporar-ne de nous, amb l’objectiu d’arribar a cobrir les necessitats globals de la ciutat, segons l’anàlisi que en fa. És, per tant, una proposta valenta i segurament arriscada, perquè una cosa és estructurar i endreçar el que ja tenim a l’abast, i una altra molt diferent és dimensionar les necesisats globals, identificar les que no estan cobertes i projectar recursos suficients per arribar a cobrir-les. Sense entrar a valorar si l’anàlisi i la proposta són encertades (caldria un temps i una informació de la què ara mateix no disposo), és d’entrada admirable i digne d’elogi l’ambició del projecte. Això és el que, a parer meu, han de fer les polítiques públiques.
Amb tot, però, no és la seva ambició quantitativa el que més valoro, sinó l’ambició qualitativa. En el projecte no només es parla de parets, espais i dimensions físiques; es proposen també models. Hi ha al darrera molts mesos de reflexió i treball tècnic que culminen amb l’intent de construir un model. Defineix, d’una banda, què s’entén per equipament juvenil, quines característiques ha de tenir, quines funcions ha de complir i de quins recursos s’ha de dotar, com a mínim. Per una altra banda, llista i descriu els serveis que s’hi han de desenvolupar físicament i estableix mecanismes de relació entre ells. Tot això ho relliga proposant la construcció d’una xarxa que ha de treballar la complementarietat de tots aquests recursos i que ha de multiplicar els seus efectes a partir de la suma o de l’esforç compartit. És a dir, fa per a Barcelona una cosa que, en polítiques de joventut i per al conjunt del país, a Catalunya encara no s’ha fet. Aborda una de les qüestions més complexes i no resoltes de les polítiques de joventut: la definició i distinció entre recursos físics, tècnics i materials que han de constituir la xarxa bàsica d’atenció als joves.
Ei, que el pla tampoc no és el paradís. Si ens posem primmirats i agafem la lupa segur que hi trobarem qüestions no resoltes, buits encara per cobrir i solucions potser no gaire adequades. Però a mi em sembla un dels intents més seriosos d’abordar la complexitat de la qüestió que s’han realitzat els darrers anys. Fins i tot si posem per davant els possibles errors o buits que pugui presentar, em sembla un esforç remarcable i una passa endavant que a partir d’ara s’haurà de tenir necessàriament en compte per qualsevol que pretengui un mínim disseny de les polítiques de joventut al conjunt del país.
Tal com jo ho veig, el pla que s’ha dissenyat per a Barcelona proposa un model de xarxa que integra equipaments, serveis i recursos humans que pot actuar com a referència, amb totes les modificcions d’escala i context que siguin necessàries, per al conjunt del país. I aquí és on vull anar a parar quan parlo de l’efecte beneficiós de la capitalitat: a Catalunya encara ningú no ha fet una proposta de desplegament global i combinada d’equipaments i serveis mínimament endreçada. És possible que ho hagi fet Barcelona justament perquè en la seva ambició de fer un projecte per a tota la ciutat s’ha vist en la necessitat (la obligació, fins i tot) de dissenyar i definir un model que l’aixoplugui. Sigui quina sigui la motivació, però, el cas és que hi ha un model sobre la taula, i seria bo aprofitar-lo. Les solucions concretes per a la ciutat segurament no són aplicables al conjunt del territori, però el model sí. Com a mínim, és una referència que no es pot ignorar per a qualsevol que vulgui dissenyar un sistema d’atenció als joves al seu territori, sigui on sigui, tingui el tamany que tingui i amb totes les seves peculiaritats i singularitats.
No vull deixar de remarcar aquí que l’únic esforç que jo veig equiparable al de Barcelona en materia d’equipaments juvenils és el que ve realitzant des de fa almenys un parell o tres d’anys l’Oficina del Pla Jove de la Diputació de Barcelona, que ha intentat teoritzar models, definir recursos i oferir suports tècnics concrets als municipis petits, preguntant, interaccionant i estimulant les aportacions teòrico-pràctiques dels professionals del territori. Esperem que, ara que hi ha hagut un canvi de govern a l’administració provincial, no s’estronqui el procés i es doni continuïtat a l’esforç per proposar models vàlids per als municipis, amb una especial atenció pels més petits.
Copiar és saludable
El 26 de setembre d’enguany va tenir lloc, d’altra banda, el COCO Jove, una jornada per, literalment, compartir coneixement, bones pràctiques i experiències rellevants en l’àmbit de la joventut de Barcelona. Al voltant d’un centenar de professionals de la joventut de la ciutat es van trobar a l’Espai Jove La Fontana per conèixer prop d’una dotzena de projectes d’atenció als joves que s’apliquen amb èxit a la ciutat i que suposen experiències enriquidores des d’un punt de vista tècnic. Els projectes els explicaven els professionals que en són responsables, de manera que el detall i la precisió estaven garantits, però també la descripció de les dificultats, dels inconvenients i de les barreres que cal superar per treballar amb els joves. No només van exposar els projectes, sinó que van debatre entre ells, i es va obrir la porta a la reflexió tècnica en un àmbit professional que requereix molt de suport, molta constància i que porta associat, de manera gairebé inevitable, un fort desgast personal.
Val a dir que, en aquest cas, el Departament de Joventut municipal no va inventar la sopa d’all. L’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ) desenvolupa un projecte de bones pràctiques des de fa més de cinc anys, que inclou una plataforma web en la qual es mostren i s’actualitzen de manera periòdica projectes de bones pràctiques d’arreu del pais, de realitats i contextos diferents i amb criteris exclusivament tècnics. Obviaré els elogis cap a aquest projecte perquè hi estic personalment implicat, però en destaco, justament, la voluntat que té de construir models i referents a partir de l’experiència pràctica, de l’anàlisi de projectes reals i del seu contrast professional. El cas és que la plataforma de bones pràctiques inclou també algun projecte desenvoulpat a Barcelona, però cal reconèixer que el seu desplegament ha estat especialment centrat en la diversitat territorial del país, i que les iniciatives del cap i casal no tenen gaire correlació o proporció amb la seva dimensió i pes relatiu. De fet, probablement una de les constatacions que permet fer aquest projecte voluntariós és que costa molt proposar interrelacions entre projectes de realitats locals i les de l’entorn metropolità. Aparentment, als municipis petits no es veu gaire útil conèixer les experiències de la ciutat perquè les consideren poc adequades a la seva realitat, i des la ciutat resulta evident que hi ha poc interès a desplaçar-se als municipis de comarques allunyades per conèixer les seves experiències.
El COCO Jove, però, podria suposar un intent de trencar aquesta dinàmica. Per dimensió i capacitat logística, resulta evident que l’Ajuntament de Barcelona no necessita ningú per fer les seves pròpies jornades de bones pràctiques. Té prou territori, diversitat i projectes com per generar una oferta tècnica rica i variada només amb projectes de la seva realitat urbana, i hi ha prous professionals com per assegurar que hi haurà interès i es treurà profit d’un esdeveniment fet únicament en clau barcelonina. I, de fet, així va ser la jornada. Però la va organitzar conjuntament amb l’AcPpJ i el seu projecte de bones pràctiques. De fet, van tenir en compte els criteris i l’experiència de la plataforma a l’hora de dissenyar la seva jornada, i en van compartir el protagonisme, evidentciant la voluntat d’interactuar. Veurem quina continuïtat té aquesta jornada, i veurem també de quina manera es pot potenciar la relació entre els projectes barcelonins i els de la resta del territori. Però només en una primera edició, ja vam poder detectar possibilitats interessants.
Alguns dels projectes presentats a la jornada es podran integrar a la plataforma de l’AcPpJ, de manera que actuaran també com a referència per al conjunt del territori català. A més, no costava gaire adonar-se que la majoria de projectes presentats tenen vocació de treball en proximitat, es desenvolupen en un únic equipament i, per tant, en un entorn molt precís i delimitat, i responen a realitats i problemàtiques ben concretes i localitzades. A mi no em costa gaire imaginar algun d’aquests projectes aplicats en municipis d’arreu de Catalunya perquè s’adrecen a una massa crítica poblacional equiparable a la d’alguna de les localitats més petites del pais amb una política de joventut definida. No va ser una jornada en la qual es desplegaven i lluïen projectes d’aparador, lluminosos i de gran abast, sinó propostes enganxades al territori i basades en el contacte directe i estable amb col·lectius ben delimitats i ubicats. El futur mai no està garantit, però a mi em va semblar un punt de partida interessant per trencar dinàmiques malaltisses que tendeixen generar barreres entre la ciutat i els entorns locals. Altre cop, l’efecte d’una capitalitat ben entesa podria ser útil a la resta del país, perquè la quantitat i la diversitat de projectes presentats abastaven un ventall molt ampli d’àmbits d’intervenció propis d’una política de joventut, aplicable i necessària a qualsevol punt del país.
Abans que ningú no tingui la temptació de fer la crítica fàcil, m’afanyo a explicar que els elogis que dedico indissimuladament a projectes desenvoulpats a Barcelona no tenen res a veure amb cap adscripció política. La meva ovació s’adreça única i estrictament els equips tècnics, als professionals que els han desenvolupat. No tinc cap dubte que aquests mateixos professionals proposarien coses similars sinó idèntiques a qualsevol equip de govern que dirigís el consistori. Si de cas, i com a concessió a la classe política, cal aplaudir la voluntat d’escoltar i donar suport a les raons tècniques exposades per aquests excel·lents professionals.
Una capitalitat ben entesa
Però no ho vull deixar aquí. Els qui de tant en tant em llegiu sabeu que si una cosa predico amb tossuda constància es la necessitat que els professionals tradueixin la seva experiència pràctica en coneixement. Les paraules se les endú el vent, i les cróniques dels actes i els esdeveniments tenen una curta durada en la memòria dels qui cada dia han d’afrontar el treball directe amb les persones. En canvi, les propostes de model elaborades a partir del contrast amb la realitat poden tenir, si fan una mica de fortuna, més recorregut. Això provaré de fer ara. La pregunta, per a mi, és clara: quines són les condicions necessàries per tal que els projectes en matèria de joventut desenvolupats a Barcelona beneficiïn el conjunt del país i aprofitin en sentit positiu l’efecte d’una capitalitat ben entesa? Jo diria que cal tenir en compte cinc elements essencials. Aquí van.
1.- El tamany importa. El volum com a oportunitat.
El fet que per a les polítiques de joventut sigui essencial el treball en proximitat ens porta tot sovint a menystenir propostes ideades per a ser implantades a gran escala. Semblaria que un projecte pensat per a una població àmplia s’allunya de les circumstancies i del context concret de cada territori i que, per tant, menysté la singularitat de cada jove o grups de joves. Però allò que en un municipi petit és gairebe una condició necessària (treballem amb grups petits perquè tot el que tenim són grups petits), en una ciutat és una opció perquè tenim altres possibilitats i, per tant, en decidir que treballem la proximitat hem fet una tria, hem decidit que és la manera correcta de fer-ho. En conseqüència, estem obligats a reflexionar-hi i a elaborar un model. Així, la necessitat d’atendre un volum de població remarcable es pot entendre també com una oportunitat perquè ens obliga a un treball tècnic i a la elaboració de metodologies que han de demostrar per la via pràctica que són millors que d’altres. Que treballar en proximitat és bo ni tan sols ho discutim en un municipi petit, però a la capital la temptació dels grans esdeveniments i de la massa diversa i acolorida és un esquer que els polítics desitjosos de resultats immediats s’empassen amb facilitat. Combatre aquesta temptació requereix sempre un plus d’esforç tècnic i consciència professional. El resultat metodològic i estratègic d’aquest esforç és, ha de poder ser, útil per a tothom, no només per als professionals de la captial. El volum, per tant, obliga, si es treballa amb responsabilitat i rigor, a elborar models. I el país necessita models.
2.- Un país condensat. La integració de la diversitat.
Reconec que és una manera força simple d’explicar-ho, però a Barcelona i el seu entorn metropolítà s’hi concentren si no tots, la majoria d’elements que composen la diversitat de Catalunya. Realitats socioeconòmiques, culturals, religioses, professionals, ideològiques, formatives, i de qualsevol altra mena conviuen sota el govern d’una única instància administrativa local. Un dels esforços més rellevants que fan les àrees que treballen en l’atenció a les pesones és la composició de mapes que reflecteixin aquestes diversitats creuades als districtes i barris de la ciutat, en una mostra extraordinària de complexitat i pluralitat. No és possible atendre el conjunt de la ciutadania sense parar esment a la riquesa derivada de la diversitat, però també a les dures problemàtiques que expressen les desigualtats que en són conseqüència. Altre cop, però, la complexitat esdevé una oportunitat. En estar integrat en una única unitat administrativa municipal, aquest mapa extraordinari de diversitats obliga a projectar un sistema que l’atengui en tota la seva complexitat. Cal assajar projectes que tinguin l’ambició d’adaptar-se a la diversitat que conviu en un radi de pocs quilòmetres, atenent-la en tota la seva complexitat però a través d’un model únic i compartit. Això ho pot fer Barcelona perquè té aquesta diversitat integrada en una única unitat adminitrativa amb instruments politics i tècnics d’atenció directa a les persones. Podem observar com ho fa Barcelona per extreure idees, conclusions i exemples a imitar, reproduir o adaptar per a altres territoris? Jo crec que sí. Crec que, de fet, si no ho fem perdem, novament, oportunitats de desenvolupament.
3.- La modèstia és de covards. Cal ser ambiciosos.
La modèstia és una excusa de mal pagador. A Barcelona el projecte que articuli la seva política de joventut ha de ser necessàriament ambiciós. No n’hi ha prou amb assajos i provatures. Cal generar, cal elaborar, cal innovar. No s’entendria el disseny d’una politica global per a Barcelona que no introduís elements de trencament, que explori noves vies i assumeixi riscos. Ben segur que hi haurà errors i desajustos, però seran els entrevancs propis de l’ambició, els que van associats a la voluntat de créixer i avançar. Cal esmerçar-hi recursos, cal generar equips humans potents, cal pensar sistemes de coordinadió i d’extensió territorial, cal elaborar metodologies, calen mecanismes practics per actuar en xarxa. Cal crear un sistema. A poc que funcioni, el sistema serà un referent.
4.- Cal oferir-se. La generositat del lideratge.
Un projecte o un model no es consolida si no va més enllà dels seus propis límits. Barcelona és un eix articulador de la vida cultural, social, econòmica i política del país. Si ho és de manera completa, ho ha de ser en tots els àmbits, i també en les polítiques de joventut. Cal obertura per explicar el model barceloni, cal generositat per oferir la pròpia experiència, i cal empatia per integrar i acollir també la diversitat que arriba del conjunt del país. Barcelona s’ha d’explicar més enllà dels seus límits físics perquè quan fas l’esforç d’explicar-te t’entens milor a tu mateix i fas avançar el propi projecte. Els que t’escolten pregunten, qüestionen, discuteixen i et fan evolucionar. I una ciutat que articula un territori i una geografia tant definides com la catalana necessita que el país l’acompanyi. Si les polítiques de joventut del conjunt de Catalunya són potents, les de Barcelona creixeran, en part perquè no els quedarà altre remei, en part perquè en seran impulsores. Els responsables polítics i tècnics de les polítiques de joventut de Barcelona han de treure el nas arreu del país.
5.- Exercir la capitalitat. Volem o no volem?
És, en bona mesura, una qüestió de voluntat. En ocasions es viu l’exercici explícit de la capitalitat com un acte d’arrogància o de domini, però aquestes sensacions es combaten només en recollir els beneficis propis dels projectes compartits. La voluntat de capitalitat ben entesa converteix la ciutat en una peça d’inestimable valor per al país perquè actua com a motor i obre el terreny de joc a tots els que t’hi acompanyen. Si Barcelona defineix i aposta per un model d’equipaments juvenils, per exemple, molts ajuntaments s’hi fixaran i l’incorporaran. Hi faran modificacions, l’adaptaran al seu entorn i singularitats i n’extreuran resultats impensats en el projecte d’origen. El milloraran, en definitiva. Però això no passarà si no hi ha una voluntat decidida de fer-ho. Quan fas de capital proposes models i ofereixes experiència, avances, demanes que t’acompanyin i busques la cooperació i intercanvi de parers. Si el model està ben comunicat, si els resultats són contrastables, si l’ofereixes i el proposes, els veïns el reproduiran. I en reproduir-lo el faran creixer i te’l retornaran millorat. Et validen, et consoliden i et projecten. Crees un ecosistema de relacions en el qual els beneficis són mutus. Però cal tenir-ne la voluntat. No fa de capital qui no té voluntat de fer-ne.
Riscos i beneficis de la capitalitat
Els equilibris i les divergències territorials fan que, en moltes ocasions, una actuació realitzada en clau de capital sigui percebuda com un acte de prepotència que menysté la resta del país. A mi m’agrada entendre-ho justament des de l’òptica contrària. La capital assumeix una responsabilitat, sap que deu bona part de la seva dimensió i projecció als recursos i interaccions que li arriben del territori, i per això assumeix la tasca d’elaborar propostes i models que atenen la seva necessitat interna però que són al mateix temps útils per a l’articulació i creixement del conjunt del país.
Els que de tant en tant mirem de fer recordatori de la petita història de les polítiques de joventut a Catalunya, destaquem com a fita ineludible que Barcelona va elaborar i aprobar l’any 1985 el primer pla integral de joventut d’un municipi, no ja català, sinó del conjunt de l’estat. Va ser un referent innegable, i la passa següent va ser una onada de plans locals desenvolupats sobretot a les ciutats del l’entorn metropolità i en algunes capitals de comarca. Les polítiques de joventut a Catalunya es van configurar inicialment així. Dir que Barcelona en va ser el nucli fundador potser seria un excés; però fou un referent innegable, que va beneficiar al conjunt i que va obrir la porta a la generalització del model. Trobo que fa massa anys que Barcelona no és, en l’àmbit de les polítiques de joventut, una impulsora comparable a la d’aquells anys. No serà per això, que plora la criatura?
Veig indicis de canvi. Veig en les polítiques de joventut barcelonines signes d’una vitalitat que fa temps enyorem. En aquest article he explicat algun d’aquest signes, però n’hi ha d’altres. Barcelona té volum, recursos i coneixement per elaborar un model, per exemple, d’informació juvenil. Pot integrar i aprofitar la tecnologia, convertir la transformació digital en una oportunitat, optimitzar-ne els potencials i definir nous rols per als professionals que se n’ocupen. Per què aquest model, si és que Barcelona, efectivament, és capaç de definir-lo, no hauria de ser compartit, posem per cas, amb la Direcció General de Joventut de la Generalitat? Per què les dues administracions que són referència inexcusable per a les polítiques de joventut del país no ho treballen conjuntament? Podem integrar, millorar, projectar i dimensionar el model per al conjunt del territori?
Tots estem, si fa no fa, immersos en batalles molt similars. És absurd no aprofitar els potencials que cadascú pot aportar, reconèixer el mèrit i la capacitat dels altres i mostrar-se generós a l’hora de compartir els encerts propis.
Les politiques de joventut a Catalunya necessiten una Barcelona valenta, ambiciosa i generosa, i Barcelona necessita que se li reconegui la capacitat, els èxits i el seu potencial com a node central d’una xarxa que articuli el sistema català de les politiques de joventut.
Comentaris recents