Perquè allò radical és fer l’esperança possible, i no la desesperació convincent.
Amb aquesta frase finalitza el muntatge Guillotina, presentat el cap de setmana del 16 al 18 juny a la Sala Becket, en el marc del projecte Els Malnascuts. Blau Granell desgrana amb pausa un breu monòleg, amb to seré, clavant la mirada al públic, la primera fila del qual és a escassos dos metres de l’actriu. Darrera seu l’ombra inquietant, gegantina per contrast amb el seu cos, d’una guillotina ribetejada de bombetes, com si fos el mirall del seu camerino. L’envolten una quinzena de joves silenciosos que escolten la seva companya i sembla que demanen amb el seu posat que el públic faci el mateix. Darrera d’ells, una titella, omnipresent durant tot l’espectacle, penja i oneja suaument. Cadascú ho interpretarà com millor sàpiga o pugui, però és difícil escapar a la idea que els diàlegs, els debats, les discussions que s’han escenificat al llarg de més d’una hora posant en joc diversitat de recursos escènics, tenen com a objectiu l’ansiosa voluntat de deixar de sentir-se titelles, de tallar els fils que els teledirigeixen i d’aconseguir una veu pròpia que els permeti dir… el que els doni la gana.
Durant l’espectacle vomiten, pixen, s’escridassen, canten, reflexionen amb formes violentes i dansen harmònicament en ocasions i espasmòdicament en altres moments. Hom té la clara sensació que reclamen atenció, que usen la provocació i que busquen la incomoditat dels espectadors amb una successió de diàlegs i accions performatives que tenen la intenció final de predisposar-los per a encaixar un missatge final que es tradueix en el monòleg de tancament de Blau Granell.
Els Malnascuts és un laboratori de teatre per a creadors de 16 a 30 anys. Cada any es fa una convocatòria oberta a la qual es presenten joves que tan aviat poden estar fent les seves primeres passes en el món de l’escena com d’altres que ja tenen experiència contrastada. Al voltant d’una quinzena de persones configuren un grup que durant uns quants mesos investigaran i alçaran un projecte escènic en un intens procés de creació comunitària. Ells mateixos es dirigeixen, creen els textos, l’escenografia, el vestuari, el moviment i la dramatúrgia que finalment oferiran en quatre escasses sessions durant un cap de setmana del mes de juny. El projecte busca ampliar els marcs sobre els quals estem acostumats a treballar, generar un espai de risc i descoberta de noves possibilitats d’expressió.
La catorzena edició d’Els Malnascuts s’ha traduït en Guillotina, un espectacle a través del qual els joves integrants de la companyia improvisada s’interroguen sobre el sentit de les seves vides, debaten sobre la utilitat o la futilitat de la implicació política, oscil·len entre discursos nihilistes i la defensa d’idees i principis que es reprodueixen periòdicament al llarg de la història, exposen vivències amb les que construeixen la pròpia sexualitat, es castiguen els uns als altres amb llançament indiscriminat d’arguments feridors, i tant aviat mostren espurnes d’il·lusió i confiança en el futur com queden abatuts per la decepció i la desesperança.
Al final, però, allò que conserva l’espectador en cloure’s l’espectacle, és la sensació que té al davant una generació sencera de persones que pateix, que se sent incompresa en el seu patiment, que usa la forma i l’estridència per fer un crit d’alerta, però que en el fons no demana altra cosa que empatia.
Segurament va ser casual, però l’espectacle es va presentar el mateix dia que es van constituir els ajuntaments, després de les eleccions municipals. Mentre s’escenificaven pactes polítics per atresorar i repartir poder arreu del país, una quinzena de joves es preguntaven si té sentit implicar-se políticament, si l’ús de la violència contra els violents és legítim, si ha de primar l’amor o el sexe, si el patiment justifica la rebel·lió, o si els orígens de cadascú son una llosa massa pensant com per poder actuar amb llibertat.
No vaig poder evitar imaginar una sala de plens de qualsevol ajuntament del nostre país mentre algun d’aquells joves vomitava condons, xinxetes, xapes, fluxes fastigosos o macarrons amb salsa (molta salsa) de tomàquet. Imaginava regidors encorbatats i regidores amb vestit jaqueta observant el ball sincopat d’un raper recitant a velocitat supersònica, i un alcalde acabat de nomenar intentant separar una parella que es barallava-dansava per damunt dels seients encoixinats de l’oposició. I vaig veure com si fos davant meu la cara d’íntim plaer d’una noia jove i desacomplexada mentre pixava davant del retrat emmarcat d’un president o rei qualsevol, situat en un lloc d’honor per a senyorejar el destí de veïns i veïnes. Ho sabeu, oi, que després de les eleccions municipals vivim ara en mig d’un clam universal que reclama als ciutadans responsabilitat política per evitar el creixement de l’abstenció?
No sé si a la sala petita de la Beckett, el dissabte 17 de juny, quan es van constituir els ajuntaments, algú s’hauria vist amb cor de reclamar a aquells quinze joves que anessin a votar. Quan els ho haurien reclamat? Abans o després del monòleg final de Guillotina?
“No volem usar la violència física… però useu una violència invisible, tan subtil però tan cruel contra nosaltres… és molt més dura, molt més perversa que un cop de puny a tota la cara. Però vosaltres podeu fer això constantment, i si nosaltres alcéssim la mà, encara que no fos contra el vostre cos, instantàniament se’ns senyalaria de radicals. No podem fer res davant la vostra opressió, i la veritat és que no és un problema nostre. És normal no voler usar la violència. El que no és normal és fugir de la empatia, com vosaltres. Volem la vostra empatia. Però no existeix.
Hem plorat d’amagades a un racó mentre ens escanyava la vostra violència invisible, i davant d’una violència que ens impossibilita el moviment ens volem permetre la satisfacció de mullar-nos les mans d’esperança mentre potser exercim una violència defensiva, de la mateixa manera que ho fa Nada quan acaba amb una violència pertorbadora, de la mateixa manera que l’acció és la seva resposta a la incertesa/ràbia, la projecció d’una esperança cap al futur. I sí, hem trobat el plaer amb nosaltres i amb el nostre procés. Estripant les vostres materialitats i les vostres violències per entendre’ns les paraules en silenci. Juntes ens hem devorat les pells per després plorar-nos les esquenes, hem fragmentat un dolor que semblava irremeiable entenent que matar a un monstre sense cara és la nostra resposta. A poc a poc hem anat fortificant els nostres passos per comprendre la fragilitat d’un terra en flames, i tot i així, entendre que arribarem allà on no se’ns espera. Perquè allò radical és fer l’esperança possible, i no la desesperació convincent.”
Els Malnascuts 2023 són: Bettina Atance Boneta, Berta Cascante Hosta, Katia Coser Galtés, Berta Esteve Monja, Ona García Betorz, Diego Garrido Sanz, Blau Granell Ardanuy, Ariadna Llobet, Alicia Mrco Zuriaga, Berner Maynés, Adrià Montes Villén, Andrea Morancho, Bet de Nin, Mia Sala-Patau i Andrea Sànchez i Sos.
Comentaris recents