Jo emprenc, tu emprens, ell…

Jo emprenc, tu emprens, ell…

La necessària connexió del sistema educatiu amb el seu entorn i l’adaptació dels continguts curriculars a les especials circumstàncies de cada context és un valor actualment fora de tota discussió. L’educació en un sentit ampli, però també la formació quan ens aproximem a sabers i coneixements pràctics més concrets, difícilment assoleixen els seus objectius nuclears si no incorporen com a element intrínsec la interrelació amb els agents socials, culturals, cívics i econòmics que formen la trama complexa en la que viuen els nois i noies que són objecte de la seva feina. Aquesta afirmació està plenament assumida i seria difícil avui dia trobar ningú que s’hi oposi amb un discurs seriós i argumentat.

Però de la mateixa manera com des del món educatiu s’apel·la a l’entorn per trobar vies de comunicació i lligams que el connectin amb la realitat més viva, hem d’observar amb especial atenció el camí invers. El reconeixement de l’educació com un pilar essencial per al desenvolupament i progrés de les societats contemporànies i la plena consciència de la seva importància per garantir un futur raonablement endreçat i profitós porta també a tota mena d’agents del món social, cultural i econòmic a aproximar-se al sistema educatiu per incorporar-hi els valors que cadascú considera positius i necessaris, ja sigui des d’un punt de vista purament teòric, ja sigui des de la més evident voluntat pràctica. Allò que no tingui cabuda en el sistema educatiu formal corre un risc cert de perdre centralitat en la nostra societat o, fins i tot, de quedar en una situació marginal o de relleu molt limitat. Podria semblar que aquesta afirmació té un punt de frívola en un moment en el que una llarga crisi econòmica i les restriccions pressupostàries de l’administració resten recursos al sistema educatiu i, a parer de molts, posen en risc els nivells de qualitat exigibles. Però no seria gaire difícil elaborar una llarga llista de sectors culturals o econòmics que plantegen greugues i reclamacions davant dels responsables públics perquè, o bé no troben la manera d’encaixar els sabers, coneixements o aprenentatges que són essencials per al seu desenvolupament en el sistema educatiu, o bé consideren que el tracte que hi reben és incorrecte, deficient o fins i tot contraproduent. No es tracta aquí de ponderar o jutjar l’encert o desencert d’aquestes reivindicacions, sinó simplement de constatar-ne l’existència. I, de fet, la situació de crisi econòmica persistent i de limitació de recursos fan encara més difícil la satisfacció d’aquestes reivindicacions, perquè la necessitat de prioritzar esforços i, per tant, de limitar l’amplitud o l’abast del ventall formatiu, són més presents que mai.

La permeabilitat del sistema educatiu

Els qui no formem part estricta del sistema educatiu en la seva versió més formal, però que hi treballem en estreta relació des d’espais paral·lels i que, en conseqüència, ens sentim part objectiva de la comunitat educativa, observem tot sovint els seus marcs externs amb sensacions contradictòries. Veiem que aquests marcs poden ser, d’una banda, molt fràgils quan ens adonem que són traspassats per continguts que considerem dubtosos, poc útils o erronis, però poden ser d’altra banda extremadament rígids quan són absolutament impermeables a continguts que ens semblen inqüestionables però que no assoleixen el mínim reconeixement necessari per ser-hi inclosos. És per aquestes raons, evidentment subjectives, que l’observació externa del sistema educatiu ens porta a jutjar i a prendre partit sobre els criteris en què es fonamenten les decisions que en determinen la permeabilitat. I d’això és del que vull parlar en aquest article: dels criteris amb què es tracten, s’admeten o es refusen les interseccions entre el món educatiu i el món de l’economia. I, tenint en compte la doble perspectiva (educativa i econòmica) que em dona el meu paper com a responsable d’una organització patronal que representa empreses que centren la seva activitat en la prestació de serveis educatius, incidiré amb especial interès en allò que hi ha darrera d’una expressió que actualment ha fet fortuna però que és al mateix temps extremadament imprecisa o interpretable: l’emprenedoria.

Primer, cultura i societat

Quan per entorn o context entenem allò que genèricament es descriu com a cultura, amb tota l’extensió i vaguetat que pot tenir el terme, i fins i tot quan la lliguem a la idea encara més àmplia de societat, les mesures d’aproximació i inclosió en el sistema resulten poc conflictives. La societat ha d’entrar en el sistema educatiu i aquest n’ha d’esdevenir un pilar central. Una experiència que posa en contacte l’alumnat amb la vida cultural i que proposa la vivència de realitats que expliquen la nostra societat no genera controvèrsies. El contacte restrospectiu amb elements del passat que ajuden a ubicar el present i a entendre l’origen d’aquest context en el qual volem integrar els nois i noies és una fórmula assumida. I, al mateix temps, les propostes vivencials, que a la descripció de fenòmens culturals i socials afegeixen l’experimentació pràctica, s’obren camí amb protagonisme creixent. El camp d’actuació pot arribar a ser il•limitat, i també per aquesta raó és difícil que hi hagi iniciatives que pel contingut o els valors que pretenen transmetre arribin a ser refusades. Altra cosa és que els recursos econòmics i de tot tipus en limitin les possibilitats i l’abast, però no és aquesta la qüestió de què tracta aquest article. Tota activitat en aquest camp és generalment valorada com a positiva i comptabilitzada com un actiu més en la tasca educativa. Les diferents visions que es transmetin del món cultural o artístic o, purament, de la vida en comunitat, són comunament acceptades, si no com una descripció global de l’entorn, sí com un exemple concret de la diversitat que, en termes generals, és percebuda com a enriquidora perquè amplia les perspectives i l’experiència dels alumnes. Fins i tot quan es dona entrada a expressions culturals o artístiques poc habituals o freqüents, amb alguna singularitat ben marcada, la vivència és benvinguda perquè contribueix a eixamplar la mirada del noi o noia cap al món que l’envolta.

És l’economia, estúpid

M’agradaria plantejar, en canvi, que aquesta manera de procedir tan directa i fins i tot espontània quan de reflectir la diversitat cultural es tracta, universalment percebuda com a positiva, pot tenir connotacions de molt diversa naturalesa, i no totes adequades, quan l’entorn al qual es vol donar accés és el que està directament vinculat a l’activitat econòmica. Així com tota aproximació a la diversitat cultural es pot entendre com un enriquiment, i la pròpia noció de diversitat es viu com a valor positiu, crec que cal fer algunes distincions o, com a mínim precisions, en el món de l’activitat econòmica.

La primera raó que em fa despertar aquesta prevenció és, de fet, ben simple i fàcil d’entendre: l’activitat ecònomica, en les seves diverses formes de desplegament, és allò que determina les condicions de vida dels ciutadans i, és clar, dels nois i noies que estan en edat formativa. Per la seva banda, les condicions de vida són aquells elements que obren o tanquen les portes a la possibilitat real que els joves es desenvolupin en plenitud, amb accés als recursos que la comunitat posa a la seva disposició i amb la capacitat de construir en llibertat i per si mateixos un projecte de vida que orienti el seu futur, tot canalitzant inquietuds, desitjos, necessitats i passions. Amb aquesta simple afirmació ja veiem que les implicacions de les accions destinades a descriure i apropar l’activitat econòmica al món educatiu són nombroses i diverses. Apunto, per tant, d’entrada, que tot contacte entre el món educatiu i el món de l’activitat econòmica s’ha de realitzar amb la natural prevenció del qui sap que allò que es mostri i es descrigui als joves o l’experiència que se’ls ofereixi com a vivència contribuirà a donar un visió molt concreta de la naturalesa de les relacions entre les persones, individualment o col•lectiva.

Podem sofisticar l’argument fins al màxim nivell, però a la fi, les conclusions són ben simples. Quan posem en contacte els joves amb una activitat econòmica determinada, els podem transmetre que l’objectiu fonamental és “guanyar-se” la vida amb dignitat, però també que la màxima aspiració ha de ser enriquir-se fins al màxim nivell possible. També podem vincular el treball a la realització com a persona en la mesura que es desplega una activitat professional per la qual se sent inclinació, interès i vocació, o pot ser una via purament utilitària per assolir finalitats materials. Igualment, podem promoure una activitat econòmica en el marc d’una concepció ideològica que persegueix finalitats socials i comunitàries, o pot simplement exercir-se amb la voluntat d’usar i exprèmer fins al màxim possible la lliberat personal i individual.

Podem llistar dicotomies com les anteriors fins a l’infinit, i tant en trobarem d’extremes en l’oposició entre els seus termes, com d’ambigües en posar de costat alternatives flexibles. En qualsevol cas, quan des d’un centre educatiu s’acosta els joves estudiants al món de l’activitat econòmica entren en joc totes aquestes perspectives. De vegades, de forma ben conscient per part dels formadors o dels agents que impulsen els programes en les quals s’emmarquen les activitats; de vegades de forma inconscient, aplicant programes educatius per pura inèrcia, sense acompanyar-los de la mínima reflexió necessària. Allò que ha d’estar clar, però, és que, se’n sigui conscient o no, quan introduim els joves en el món de l’economia estem promovent de forma implícita uns o altres valors. No hi ha descripció ni aproximació innòcua al món de l’activitat econòmica. Aquesta és la primera de les idees que crec que cal tenir ben present.

La crisi omnipresent

En segon lloc, remarco un element circumstancial del moment que ens ha tocat viure. La crisi econòmica que des de 2008 ens afecta ha produït importants modificacions en la nostra manera de percebre i viure el món econòmic. No pretenc pas fer aquí un tractat sociològic, però sí que voldria incidir en un aspecte en el que potser no parem prou atenció. La voluntat d’una banda, i la necessitat d’una altra, de desplegar mesures que ajudin a combatre la crisi econòmica i els efectes socials que hi van associats porten els governs a implicar el sistema educatiu en una bona part de les mesures impulsades. Assumim genèricament que en la base de tota recuperació econòmica i de la consolidació d’un sistema de relacions econòmiques positiu hi ha d’haver necessàriament un sistema educatiu contrastat que formi els nois i noies amb coneixements i aptituds adequats per integrar-se professionalment i laboralment i per desplegar una activitat econòmica satisfactòria, rendible i suficient. No tinc la capacitat ni els coneixements necessaris per descriure quins haurien de ser els mètodes més adequats per encaixar i complementar els sistemes educatiu i econòmic, de manera que un alimenti l’altre i el segon sostingui el primer. Però podem constatar sense por a l’error que s’ha generat un ampli consens al voltant de la idea que una peça fonamental tant de la desitjada recuperació econòmica com de l’encaix entre els valors propis del sistema educatiu i del món econòmic és l’impuls de l’esperit emprenedor i la capacitació dels joves per donar sortida a això que convenim a anomenar emprenedoria.

Sembla que hàgim descobert sobtadament l’existència d’aquest terme, i busquem amb certa desesperació els continguts que li donin sentit no tant com a model estable de desenvolupament sinó com a resposta d’urgència a la crisi econòmica. Aparentment, la construcció d’una societat emprenedora es converteix en el pla col•lectiu en una garantia de futur per al dinamisme econòmic i empresarial, i tenir capacitats emprenedores immunitza els joves, en el pla individual, contra els rigors de la crisi. És per això que ningú no concep un programa d’atac a la crisi, en qualsevol nivell possible de l’administració, sense parlar d’estímuls a l’emprenedoria, i d’impuls a les capacitats emprenedores en l’entorn escolar.

La combinació dels dos elements que he descrit fins aquí té un elevat potencial distorsionador de la tasca educativa. La primera idea que he exposat (el fet que l’apropament dels joves al món de l’activitat econòmica no és mai neutre i la manera com es faci determina la seva posició, actitud i comportament futur en el mercat laboral, professional i econòmic) lligada a la imperiosa voluntat i urgència per impulsar a tota costa l’emprenedoria, pot produir com a resultat la consolidació de programes educatius allunyats de les necessitats pràctiques del mercat laboral i empresarial i un risc elevat de frustració quan es produeixi finalment el contacte real entre els joves i el món de l’activitat econòmica.

No tinc la intenció de proposar mesures concretes ni programes d’actuació que evitin els riscos o els defectes exposats, entre d’altres coses perquè de projectes d’aquestes característiques n’hi ha més dels que es poden referenciar en un article com aquest. Tots els nivells de l’administració, les organitzacions empresarials i sindicals i tota mena d’actuacions d’origen cívic impulsen mesures, programes i accions que en aquesta temàtica poden ser perfectament desitjables i defensables. El problema no rau en l’absència d’iniciatives, i ni tan sols en la seva qualitat, sinó en els criteris amb què aquestes iniciatives s’apliquen. El que pretenc, per tant, és proposar els criteris que a parer meu haurien de regir qualsevol programa o mesura que pretengui l’aproximació i contacte entre el món educatiu i el món de l’activitat econòmica o, si voleu ser més precisos, de l’empresa. Aquests mateixos criteris són els que, molt especialment, s’haurien d’observar ben curosament en les nombroses iniciatives que pretenen impulsar l’emprenedoria.

1. La idea d’utilitat

El gran risc de vincular programes d’aproximació al món econòmic a la situació de crisi és que centrem únicament el seu interés en la utilitat. Un bon coneixement del mon de l’empresa, de les dinàmiques laborals i dels aspectes professionals de tota ocupació facilitarà, lògicament, que els alumnes trobin en el futur un camí més planer a l’hora d’integrar-se en qualsevol activitat econòmica; serà útil. Però la utilitat no ha d’excloure altres valors educatius que seran essencials per cultivar la capacitat crítica dels alumnes i les seves possibilitats reals de triar opcions amb coneixement de causa. L’obsessió per la utilitat converteix tot sovint les tasques educatives en un intent continuat d’aprofitar oportunitats concretes (una subvenció, un lloc de treball, unes pràctiques, una transició ràpida entre formació i treball, l’inici àgil d’una activitat econòmica….), que si bé poden ser interessants de forma puntual, limiten les opcions de l’estudiant si no es complementen adequadament. Quan l’oportunitat aprofitada s’hagi esgotat l’alumne es trobarà en un carreró sense sortida si ha abocat tots els esforços a satisfer les condicions exigides. Si no ha complementat aquells esforços amb altres capacitacions que el portin a observar diversitat d’alternatives, es pot trobar ben aviat sense recursos per continuar amb el seu recorregut professional o laboral.

2. Les raons de la tria

Seguint amb el raonament del punt anterior, la orientació als estudiants ha d’estar presidida per l’observació de multipliciat d’alternatives i opcions. El jove ha de triar el seu camí en funció de molts elements, i ha d’evitar condicionar-la a l’èxit ràpid o fàcil. Una ocupació immediata pot implicar aturar el procés de formació o limitar-ne l’abast. Pot tenir sentit si la tria s’ha fet a consciència, però pot ser contraproduent si l’única motivació ha estat l’accés a una ocupació, la que sigui, sense altres consideracions. Topem aquí amb la discussió clàssica entre una educació destinada essencialment a la capacitació per a l’ocupació futura o a la satisfacció dels interessos i inquietuds de l’estudiant. Com gairebé sempre, la solució bona és en el terme mig, però en el context actual cal ser especialment actius a recordar que la utilitat pot ser enemiga de l’excel•lència, i que l’excel•lència pot retardar els resultats i fer més feixuc del camí, però gairebé sempre acaba sent més rendible, intel•lectualment parlant, però també econòmicament.

3. Conèixer per triar

Els elements que intervenen en la tria que fan els joves de les seves opcions professionals o laborals futures són múltiples i difícilment classificables de forma general. Però massa sovint responen a una limitació d’horitzons informatius. Pot semblar contradictori que en la societat tecnòlogica en què vivim denunciem la falta d’accés a la informació dels joves, però justament la saturació de dades, la falta de contrast, l’absència de prescriptors fiables i el soroll o la desinformació que es produeix en la xarxa, fan que els continguts realment disponibles i entendors siguin escassos, parcials i massa sovint conduïts. És per això que els programes que busquen l’aproximació al món laboral o l’impuls de l’emprenedoria han de posar l’accent en l’enumeració primer i descripció després d’opcions diverses a l’abast dels joves. No podem parlar de triar quan hi ha limitació d’opcions possibles, i no podem parlar de llibertat quan la informació disponible és parcial o incompleta.

4. Especialització? Per a què?

Els responsables de recursos humans de les empreses saben que és molt millor contractar una persona amb àmplies capacitats funcionals, amb bons hàbits de treball, amb recursos i habilitats comunicacionals i amb pocs coneixements específics sobre la feina que han de realitzar que una altra fortament especialitzada en la tasca concreta que se li vol encomanar però amb escases possibilitats d’adaptació a altres necessitas o a canvis futurs. La primera aprendrà el que calgui amb relativa facilitat. La segona serà eficaç el primer dia de treball, però quedarà anulada al primer imprevist o al primer canvi que es produeixi en l’organització. Òbviament, la opció ideal és la del professional especialitzat que té al mateix temps àmplies capacitats d’adaptació (iniciativa, autonomia, polivalència, aptitud per al treball en equip…). Però aquesta situació ideal no es produeix per generació espontània: els programes d’aproximació, contacte i pràctiques a l’empresa requereixen sempre una perspectiva àmplia, no únicament centrada en l’especialitat a què ens dediquem.

5. Què és un emprenedor?

La primera imatge que ens ve al cap quan pensem en un emprenedor és el d’una persona jove amb una bona idea i molta capacitat de treball que ha posat en marxa una empresa per si mateix i que es llança a la recerca de capital per fer créixer el seu projecte. Aquest és el primer error. Intentem descriure el personatge a partir d’allò que fa i, en conseqüència, triem com a model aquell que fa exactament el que més ens convé. En un moment de crisi econòmica ens calen més autònoms, més empresaris, activitat econòmica nova. Per tant, identifiquem emprenedor amb “nou empresari”. Però des de la meva perspectiva, allò que identifica l’emprenedor no és “què fa” si no “com ho fa”. L’emprenedoria es defineix per unes actituds i per uns valors determinats. I més que eines tècniques per aixecar noves empreses (que també), ens cal promoure aquests valors i actituds. Un emprenedor és algú que positiva les circumstàncies del seu entorn, que després de constatar la seva situació emprèn iniciatives per millorar-la, que assumeix riscos perquè els posa al servei d’un objetiu que es marca ell mateix, que no veu problemes sinó singularitats en la seva trajectòria, que busca sortides alternatives als atzucacs i que, per tant, innova i és creatiu, que aprèn de forma continuada i que busca oportunitats allí on els altres veuen fracassos. I aquesta manera de comportar-se, aquesta actitud, es pot donar en un nou empresari, en un treballador assalariat, en un directiu de llarga trajectòria, en el membre d’una organització de la societat civil, en un funcionari o en un responsable polític.

6. Formem emprenedors

Quan ens plantegem formar emprenedors, per tant, no hauríem de parlar de formar nous empresaris, sinó ciutadans capaços i conscients, compromesos amb el seu entorn i activats per al be comú. Podem objectivar els coneixements i aptituds que cal treballar i planejar programes formatius per incorporar-los als ensenyaments que impartim, però hauríem de tenir clar que l’objectiu últim no ha de ser generar fàbriques de nous empresaris. Si treballem adequadament l’emprenedoria i la promovem amb èxit tindrem treballadors emprenedors, professionals emprenedors, funcionaris emprenedors, formadors emprenedors, ciutadans emprenedors i… ai las! també tindrem empresaris emprenedors.

7. Què és un empresari?

He posat un especial èmfasi en el punt anterior per poder arribar, entre d’altres, a la conclusó que defenso en aquest punt. Un empresari és un ciutadà com un altre, ni millor ni pitjor sinó amb unes inquietuds i voluntats específiques. Massa sovint tracem una linia separadora entre els empresaris i els assalariats, com si formessin part de dos mons completament diferents. I no ens adonem que aquesta idea, que probablement té un fons cultural que potser algun sociòleg hauria d’estudiar, és la que històricament ha evitat un major èxit de l’emprenedoria empresarial. Si ens entestem a centrar l’impuls de l‘emprenedoria només com a viver de nous empresaris, no fem altra cosa que insistir en aquesta radical separació entre els que paguen i els que cobren nòmines. En canvi, si som capaços de transmetre que un emprenedor és un ciutadà com qualsevol altre (ni especialment bo, ni especialment dolent, ni excessivament valent, ni superlativament intel•ligent), quan aquest emprenedor faci el pas de convertir-se en un empresari, contribuirem a normalitzar també la concepció que tenim del món de l’activitat econòmica.

8. Els referents

No hi ha dubte que un dels instruments més usats per treballar l’emprenedoria és l’estudi de projectes d’èxit. És a dir, d’emprenedors que se n’han sortit. L’objectiu és promoure la idea que el somni és possible. Que no està especialment allunyat de les possibiltiats dels joves i que qualsevol ho pot fer si hi esmerça els esforços, aprenentatges, actituds i recursos suficients. Però cal triar bé els referents. Probablement per la influència mediàtica i per la inèrcia comunicativa del nostre món hipertecnològic tendim a buscar l’emprenedor estrella, el número u. Tots tenim al cap algun emprenedor català que ha triomfat en el món de l’empresa a una edat anormalment jove i que ha posat les seves qualitats, aparentment extraordinàries, al servei d’un projecte d’èxit que, més enllà de l’assoliment de determinats objectius econòmics, ha triomfat mediàticament. Sóc del parer que fixar l’atenció ens aquests casos és contraproduent en el món de l’educació. El nostre triomfador és i ha fet coses tan extraordinàries que el seu cas és una excepció. I si posem l’excepció com a exemple, estem promovent la frustració. No podem posar com a referent allò que és extraordinari. Si el que volem és incentivar i motivar amb l’exemple, cal buscar referents propers als nostres joves i alumnes. Ens cal algú que puguin percebre com a un igual, gent de la mateixa extracció econòmica, però també amb capacitats similars, amb interessos semblants i una formació equiparable. Aquests són els referents que poden arribar a ser realment motivadors. Si triem com a referent algú que té unes característiques extraordinàries o que s’ha mogut en un context extraordinari, no podem demanar als nostres joves que intentin seguir el seu exemple; els estarem proposant una missió impossible. L’única cosa que aconseguim amb l’emprenedor estrella és enlluernar-nos, observar atònits les coses inabastables que ha fet, admirar-los, i reconèixer íntimament que mai no aconseguirem fer el mateix. Una magnífica manera de desincentivar.

9. Bones pràctiques

L’emprenedor que ens pot servir de referència i d’exemple és aquell que ha fet bé les coses. És aquell que ha aixecat projectes que podem definir com de bones pràctiques. Una de les primeres reflexions en aquest enfilall de criteris era que hom es pot considerar emprenedor més que pel que fa, pel “com ho fa”. Aquest “com” és, de fet, allò que anomenem bones pràctiques. Quines de les coses que ha fet són imitables, exportables, exemples a seguir? El paquet de coses fetes que responen afirmativament a aquesta pregunta són les bones pràctiques. L’èxit mediàtic el deixem per a la persona que identifica l’emprenedor; en canvi l’èxit educatiu el trobem en l’estudi de les bones pràctiques.

10. La urgència

La promoció de l’emprenedoria és sempre un projecte a mig termini; mai no pot ser una resposta d’urgència a una situació de necessitat. Això és així, en primer lloc, perquè els projectes emprenedors necessiten, si són bons, maduració i temps. No hi ha èxits casuals, sobtats ni inesperats, i encara que fos així, el seu resultat no es podria avaluar amb rigor abans d’un període determinat d’aplicació. En segon lloc, perquè no existeix una fórmula màgica de l’emprenedor que garanteixi èxit immediat. A banda dels coneixements que cal adquirir i de les aptituds que cal cultivar, l’emprenedoria és, en la mesura que es defineix també com a actitud, una manera de posicionar-se davant del propi entorn; és una cultura que s’ha d’interioritzar i que s’adquireix progressivament. Una economia basada en l’emprenedoria requereix transformacions en el sistema educatiu, en els models de gestió, en la burocràcia administrativa, en els mecanismes de suport empresarial i, és clar, en l’actitud de la ciutadania. Una economia basada en l’emprenedoria, si ve d’un model cultural que no l’ha incorporat prèviament, requereix pel cap baix el transcurs de tota una generació per implantar-se amb èxit. Per tant, ens enganyem quan veiem l’emprenedoria com una sortida a la crisi. Pot ser una mesura per prevenir futures crisis, però no una sortida a la crisi present.

11. L’empresari com a societat civil

Quan ens referim a la societat civil (tot i que hi ha múltiples aproximacions a aquesta noció i reflexions teòriques antagòniques) situem els seus contorns en la capacitat d’influència en la vida de la comunitat de les organitzacions que tenen matriu cultural i social i que genèricament s’identifiquen amb les entitats anomenades sense ànim de lucre. Crec que cal combatre fortament aquesta idea. Les empreses són també societat civil. No ens podem permetre el luxe de generar un món a part en el qual el motor de l’activitat és l’economia, desvinculada dels moviments socials. Aquest plantejament requeriria una complexa i extensa tesi, però apunto aquí només la idea que una de les causes dels forts desequilibris socials i econòmics actuals és l’assumpció que l’economia té o ha de tenir unes regles separades de les que regeixen la vida comunitària. Les aptituds, capacitats i actituds que ha de tenir un ciutadà conscient de la seva condició són les mateixes que han de posseir un emprenedor i un empresari, amb independència de l’abast i grandària de la seva organització. Promoure l’emprenedoria, per tant, hauria de ser també una manera d’enfortir els llaços del món empresarial amb el seu context social i cultural. De què parlem, si no, quan parlem de responsabilitat social corporativa?

12. Com gat i gos

Ni un empresari es bo per natura ni es dolent per se. Sentim lloances que li atorguen poc menys que el mèrit de sostenir el conjunt de la societat o bé atacs furibunds que l’ensorren com a mostra extrema de cobdícia i invididualisme egoista. En la banda contrària, el treballador assalariat no és ni la força motora exclusiva de la societat ni el paràsit acomodat que somia amb una nòmina guanyada amb la llei del mínim esforç. Tendim a organitzar el funcionament econòmic com una confrontació permanent entre les dues figures, i basem massa sovint les relacions laborals en una tensió continua entre uns i altres. L’emprenedor ha de ser també algú que relativitzi aquestes dicotomies i pugui estar en la pell d’un i altre, no en funció dels interessos particulars, sinó de les necessitats concretes del projecte o organització que s’impulsa. Aquesta visió complexa, però al cap i a la fi molt pràctica, ha de mostrar-se en l’etapa formativa dels joves.

13. Models econòmics o empresarials

Els moviments de contestació social generats a partir o en paral•lel amb la crisi econòmica han revifat en molts àmbits l’impuls del que anomenem economia social. No trobareu en aquestes linies una defensa d’aquest model ni del contrari, però sí que hi trobareu una crítica a l’uniformisme. No hi ha respostes úniques ni infal·libles i és bo que aquesta idea es transmeti en els programes que aproximen estudiants i món econòmic. En el món de l’ensenyament han de tenir cabuda la descripció, el coneixement i la pràctica relativa a totes les formes empresarials o d’activitat econòmica, i s’ha de mirar de no condicionar en excés el posicionament de l’estudiant cap a elles. No es pot associar l’emprenedoria a una fórmula magistral d’organització del treball i de l’estructura econòmica, i per tant hem de posar en joc sempre els valors i virtuts que defensen els protagonistes de cadascun dels models possibles.

14. No hem inventat res

L’adopció de termes nous per descriure realitats preexistents ens fa caure tot sovint en l’error de pensar que amb la nova denominació estem descrivint una realitat nova. D’emprenedors n’hi ha hagut sempre, fins i tot quan no en deiem emprenedors. Més enllà de l’anècdota, cal anar amb compte quan l’elogi a algú pugui portar implícit el menysteniment d’algú altre. Una certa frivolitat en el tractament de les informacions als mitjans genera imatges molt lleugeres i prototipus que gairebé sempre són falsos. Visualitzem l’emprenedor com una persona jove, d’hàbits i estil moderns, avesat a l’ús de tecnologies, amb xarxes de relació àmplies i extenses, ben relacionat amb el món de la comunicació, dedicat sempre a activitats econòmiques innovadores o de nova creació i de sexe masculí. Ja tenim la caricatura. No cal ni dir que en el món educatiu s’han d’evitar les etiquetes i s’ha de defugir la simplificació. I potser la manera més evident, ràpida i fàcil de fer-ho és posant damunt de la taula l’exemple d’emprenedors que fa vint anys que ho són. I immediatament, sorgeix la pregunta: durant quant de temps s’és emprenedor? Es perd la condició d’emprenedor, amb el temps? Al cap d’un any d’haver aixecat l’empresa com a nou emprenedor, deixes de ser-ho? O és al cap de dos anys? O tres? O quatre? En un sector empresarial jove com el del lleure educatiu i la cultura de proximitat tots els empresaris que mantenen avui dempeus les seves organitzacions podrien presumir de ser emprenedors des de fa més de vint anys. Els posem avui una etiqueta que no existia quan van aixecar els seus projectes? O els la treiem avui sense haver deixat que la llueixin simplement perquè els seus projectes ja no són nous?

15. Ciutadà i emprenedor, dues cares de la mateixa moneda

Altes dosis de curiositat, voluntat d’aprenentatge continu, visió de futur, creativitat, iniciativa, aptitud per al treball en equip, valentia i prudència en dosis equilibrades, empatia amb l’entorn, lideratge, consciència social, capacitat organitzativa, visió estratègica, implicació en projectes comunitaris, habilitats comunicatives, assumpció dels errors, formació acadèmica correcta, capacitat de treball, equilibri emocional…. Acabo de fer la llista de virtuts d’un bon emprenedor o d’un bon ciutadà? Si de les nostres aules surt un bon ciutadà, és fàcil que tingui aptituds per a l’emprenedoria. Si de les nostres aules surt un bon emprenedor, amb tota seguretat serà un bon ciutadà.