Cada cop resulta més difícil bandejar els turistes de tota mena i procedència que, armats amb mòbils i seguint religiosament els itineraris recomanats a través de les xarxes, capturen imatges de la casa dels paraigües sense adonar-se que trepitgen el mosaic de Miró al Pla de l’Os o es fan selfies per immortalitzar (ja serà menys) el seu rostre davant de l’entrada a la Boqueria. Com que vaig sobrat de temps decideixo, després de molt temps de no fer-ho, pujar a peu per la Rambla. Penso, ingènuament, que la meva presència ajuda mínimament a reforçar el percentatge de nadius que ocupen aquesta avinguda que Pla comparava amb les rieres del Maresme, enfrontats en una batalla sense futur al flux incessant de turistes que la senyoregen.
Me’ls miro amb interès antropològic, i penso que no n’hi deu haver ni un de sol que sàpiga que passeja i fa el badoc justament el darrer dia de la campanya electoral que ha de decidir el nou govern de la ciutat que estan turistitzant. No saben, lògicament, que ells mateixos han estat protagonistes d’una part essencial dels debats polítics dels darrers dies. Segurament ningú no els ha dit que es discuteix sobre la necessitat de posar límit a la seva voracitat, que fagocita espais que en altri temps eren genuïns i que ara són postals prefabricades, territori reelaborat a la mida de l’interès mercantil dels que creuen saber quina mena d’experiència busca a Barcelona un japonès, un nòrdic, un nordamericà o un àrab ric.
Segur, però, que entre aquesta munió de visitants adotzenats n’hi haurà més d’un que té una certa consciència social i algun interès per descobrir què hi ha darrera de l’aparador que els operadors turístics construeixen per al seu gaudi despreocupat. I, si és cert que hi son, potser s’atrevirien a preguntar quina és la raó que ha fet congregar un parell de centenars d’indígenes, molt majoritàriament joves, a escassos metres de la Rambla. Però el cas és que jo, que també hi soc malgrat supero llargament la mitjana d’edat de la majoria d’assistents, no veig que a la plaça Vicenç Martorell hi hagi cap guiri.
Potser algú que tingués interès a explicar als turistes alguna cosa sobre la vida real de les persones que habiten aquesta ciutat top els diria per quina raó els nois i noies que pugen a la tarima i s’aferren indignats al micròfon parlen en una llengua desconeguda per a ells i que sembla prou clar que no és l’espanyol. Amb una mica de paciència algú els podria dir que són allí per denunciar agressions de les quals han estat víctimes, realitzades sorprenentment per forces de l’ordre públic que darrerament sembla que tinguin un especial interès a complicar-los la vida. Si l’amable guia anés una mica més enllà dels tòpics mediterranis, potser li diria que aquests nois i noies pensen que el qui governa la policia de la ciutat ha decidit prioritzar el seu benestar (els dels turistes) i posar límits a l’expressió incòmoda dels joves que reclamen espais, places i recursos per seguir vivint a casa seva.
Jo era en la bombolla indígena que es va generar davant de la seu del Districte de Ciutat Vella, insòlitament aïllada de la massa turística, per acusar la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra de maltractar, humiliar, detenir i denigrar els monitors de l’Esplai del Pi, quan recollien els trastets d’una festa de celebració guanyada i merescuda a pols, pocs dies abans. Hi eren ells i elles, i també hi eren mitja dotzena més d’entitats del barri que s’hi van solidaritzar. Van llegir manifestos, van plorar, van fer declaracions de principis i van assegurar que, malgrat tot, no seran vençuts. Era el divendres, 26 de maig, i poques hores després totes els partits feien el seu míting de final de campanya.
Però cap força política d’entre les que aspiren a governar Barcelona, de la mateixa manera que la gran majoria de turistes, no ha piulat sobre la qüestió. Al meu poble dirien que callen com putes. Perquè és el darrer dia abans de l’aturada propagandística que precedeix la jornada electoral, i no volen posar en risc les poques o moltes oportunitats que tenen d’esgarrapar vots. No fos que una declaració desafortunada o una relliscada girés alguna part significativa de la població en contra seva.
La retòrica dels protagonistes de la concentració és extrema. Parlen de la lluita de la classe treballadora, de la revolució que els cal, del combat que estan lliurant i del fàstic que els fan els uniformats. Diuen que han de defensar i prendre el control dels seus espais, i que ningú no els ho ha de poder discutir. Un nou col·lectiu batejat com a Mares contra la represssió policial és el primer a prendre la paraula, i ho fa a través d’un grup de dones indignades que afirmen amb rotunditat que les seves filles tenen la raó i que fan santament quan la defensen públicament. Ovació.
Quan pugen a l’estrada les dues persones que van ser detingudes la plaça s’inflama. Més que els fets, expliquen les sensacions que van tenir, per sobre de les quals predomina la incredulitat. A mig parlament no poden reprimir els plors i la onada de solidaritat dels congregats és unànime. Els segueix un representant del col·lectiu que gestiona l’espai ocupat Antiga Massana, que eleva el to ideològic i carrega amb força contra la pressió policial, que ignora problemes socials i, segons ell, identifica joves com a amenaça per al sistema. El clímax arriba quan parlen dues noies en representació global de l’Esplai del Pi. S’alternen en el parlament amb un guió pensat al detall i es refermen en la seva feina alineant l’entitat amb una voluntat, diuen, revolucionària. Diu que prenen el control dels seus espais i que els defensaran contra qui calgui.
La plaça és un clam, i no és difícil veure noies plorant i abraçades a primera línia. Se’ls veu fàcil perquè duen el fulard que els identifica com a membres de l’espai. Tampoc no costa gaire localitzar un cercle de suport format clarament per pares i mares. Més enllà d’aquests familiars, però, es fa difícil veure en la concentració persones que superin la quarantena. Jo i un conegut amb el qual xerro un bona estona som de les poques excepcions. I em sap greu.
No cal entrar en detalls ni fer una anàlisi gaire estricta per concloure que l’actuació policial del dissabte 20 de maig a la plaça de Sant Josep Oriol va ser un complet despropòsit. Cap eventual incompliment administratiu de l’horari i condicions del permís de què gaudien aquells nois i noies per fer la seva celebració justifica la pressió que van rebre, la violència de què van ser objecte ni les mesures repressives que se’ls van aplicar. Van estar, de fet, abandonats com a ciutadans de Barcelona. Els qui tenien la missió de protegir-los van fer exactament el contrari del que s’espera d’una força policial de proximitat. Potser és que les instruccions que van rebre indicaven que era un col·lectiu perillós que havia d’estar sotmès a estricta vigilància? No era funció de la guàrdia urbana facilitar i afavorir la celebració d’un acte perfectament autoritzat i objectivament positiu per a la vida comunitària del barri? Pot ser que els agents policials hagin oblidat que són o haurien de ser servidors d’aquests nois i noies als quals van maltractar?
Avui és diumenge al migdia i fa una estona que he anat a votar. Ho he fet amb els meus fills, d’edats similars a les dels nois i noies de l’Esplai del Pi i, tot i que no formen part del col·lectiu, també van ser presents a la concentració. Mentre passejàvem, d’anada i tornada al col·legi electoral, comentàvem el cas. Entre les moltes coses que dèiem, ens exclamàvem pel silenci polític al voltant de l’incident. Ens sorprèn la poca volada pública del cas, tenint en compte, encara més, que va passar en la recta final de la campanya electoral.
No m’imagino els nois i noies maltractats per la guàrdia urbana votant. Es poden sentir defensats per alguna de les forces polítiques que avui es juguen futur i quartos a les meses electorals? Amb quina confiança poden votar a algú que no s’ha pronunciat sobre la qüestió?
Omplir-se la boca parlant de joves és un clàssic de les campanyes electorals. Però no veig que ningú se l’ompli quan es tracta de fer una defensa efectiva del seus drets trepitjats. Potser és que ja saben que pocs o cap d’ells no els votarà. I que, per tant, l’esforç no paga la pena perquè no es traduirà en rendiment electoral efectiu.
Fa calor, avui. L’ambient s’escalfa i sembla que no ens n’acabem d’adonar.
Comentaris recents