Les polítiques de joventut davant del mirall

L’Oficina del Pla Jove de la Diputació de Barcelona, fidel al seu ja tradicional paper com a referència tècnica de les polítiques locals de joventut, va obrir un interrogant en la 38ena edició de les seves jornades anuals, celebrades telemàticament entre el 19 i el 23 d’octubre de 2020. S’adreçava directament als responsables polítics i tècnics de les polítiques locals de joventut, aclaparats per l’impacte que estan tenint les mesures per combatre la propagació del Covid-19 en els joves, i els preguntava I ara, què?.

Vuit mesos després que esclatés una crisi sanitària de dimensions imprevistes, amb múltiples implicacions en tots els àmbits de la gestió pública i que afecta molt especialment els dispositius d’atenció a les persones, què ens cal fer? Un cop hem hagut de tancar els espais i els serveis que fan de la proximitat i de la relació comunitària la seva raó de ser, com hem de recuperar el pols del servei públic? Ara que dubtem sobre el ritme amb què hem de retornar a la nostra activitat, quan demanem als ciutadans que restringeixin el contacte social i, al mateix temps, que facin de l’acció comunitària una eina de recuperació col·lectiva, com hem d’equilibrar prevenció i necessitat? Just quan la gran majoria de sectors de l’administració han quedat desbordats per les múltiples emergències que han d’atendre, de quina manera raonable pot aspirar a sobreviure un àmbit sectorial tan poc estimat per les dotacions pressupostàries com el de les polítiques de joventut?

I ara, què?

Respondre aquesta pregunta sense fer un brindis al sol ni refugiar-se en tòpics per llençar pilotes fora exigeix un esforç de precisió que no sé si ningú està en condicions de fer amb la mínima solvència necessària. Malgrat tot, no podem defugir el repte de replantejar les nostres prioritats a la vista de les circumstàncies inesperades que hem hagut d’afrontar. I, per començar, ens cal matisar la pregunta.

Aquest “ara” sobre el que ens interroga l’Oficina del Pla Jove l’hem de posar en qüestió, perquè si be és relativament fàcil datar-ne l’inici, amb el tancament de les escoles del 13 de març i l’estat d’alarma del 14, és molt més difícil fixar-ne la caducitat. Es tracta d’un “ara” molt líquid. A l’estiu potser crèiem que a l’octubre, malgrat l’anunciada segona onada de contagis, començaríem a visualitzar la sortida del túnel. Però quatre escassos dies abans de les jornades de la Diputació de Barcelona l’agreujament de les dades epidemiològiques van abocar el Govern a dictar un seguit de noves mesures restrictives de l’activitat, i va deixar la porta oberta a incrementar-ne el rigor i a allargar-ne l’abast. El nostre “ara”, per tant, no sabem quan durarà, ni com s’anirà transformant. Potser el “demà” serà molt semblant a l’”ara”. I, en tot cas, tenim una gran dificultat per saber què vindrà després d’aquest “ara”, prengui la forma que prengui finalment. La major certesa que tenim “ara” és, justament, que no sabem gairebé res del cert.

Per tant, penso que seria irresponsable donar respostes que puguin semblar o que aspirin a ser concloents o definitives. Aquestes setmanes hi ha, pel cap baix, mitja dotzena de grups de treball constituïts per experts que miren de preveure i planejar el futur immediat per fer front a les conseqüències de la pandèmia, impulsats des de diversos organismes i administracions. Només des del Govern es pot esmentar, a títol d’exemple, el Grup de treball Catalunya 2022, el Comitè d’experts per a la transformació del sistema públic de salut, o el Pla de reactivació econòmica i de protecció social, darrera del qual hi ha una vintena de projectes vinculats. Es tracta d’organismes o grups de treball ad hoc, que intenten diagnosticar el present per decidir quines han de ser les apostes de futur en l’àmbit econòmic, social i de la salut i, des d’una perspectiva més general, quines han de ser les estratègies que cal prioritzar per al conjunt del país. Cadascuna d’aquestes instàncies està composada per experts que excel·leixen en els seus respectius àmbits d’actuació, i en l’encàrrec que han rebut no hi ha previsions que no ens remetin, com a mínim, a l’any 2022. Hem de ser conscients, per tant, que no serà avui, “ara”, que obtindrem certeses.

Aspiro només, per tant, a aportar alguns elements de reflexió, que ens ajudin a emmarcar la nostra tasca en aquest “ara”, en aquest present tan líquid, i alguns criteris essencials que ens haurien d’ajudar o acompanyar a l’hora de prendre decisions en el futur immediat (el mes que ve, a principis de l’any vinent o, fins i tot, l’estiu vinent) per equivocar-nos tan poc com sigui possible.

La crisi pandèmica ens va esclatar a les mans, inesperadament, el març passat i, darrera d’ella, totes les crisis parcials o sectorials que minen la pràctica totalitat de sectors d’activitat. Malgrat que l’enormitat de les afectacions que comporta ens faci pensar que fa molt temps que hi estem immersos, fa tot plegat quatre dies que la patim. Actuar contra les emergències implica necessàriament celeritat. Escurçar el temps de reacció és essencial per atendre i tenir cura dels afectats en l’aspecte sanitari, econòmic i social i mirar de reduir danys i afectacions de futur. Però, malgrat la sensació d’emergència, el neguit no ens ha de fer córrer quan es tracta de pensar com organitzarem l’endemà, el dia després. El primer repte que cal afrontar, per tant, és la necessitat de combinar el ritme ràpid de l’atenció a la urgència amb la pausa necessària per pensar el futur (per molt immediat que sigui). Cal evitar que el ritme frenètic del combat contra la propagació del virus contamini la nostra capacitat de projectar el futur amb sentit comú i fonament. Necessitem decisions ràpides i dreceres per afrontar el present, però també dades, arguments i projeccions raonades per decidir com hauria de ser l’autopista de sortida cap al futur.

Vuit mesos després de l’esclat comencen ja a ser abundants els treballs i recerques que descriuen les afectacions que ha produït la crisi i, fins i tot, les projeccions que aventuren les que encara han de venir. Més enllà dels resultats immediats i evidents de la pandèmia, que aboca la població a emmalaltir i a la conseqüència última de les morts que comptem per milers, podem aventurar tres grans blocs d’afectació, a nivell global. Vegem-los.

Crisi social. Increment de la vulnerabilitat i la desigualtat

La crisi ha fet que els vulnerables siguin avui encara més vulnerables, que segments de la població que no estaven en situació de vulnerabilitat passin a ser-hi i que es redueixi el percentatge de població que es troba en situació de seguretat i que resisteix be les situacions extremes. En conjunt, hi ha major desigualtat. S’ha incrementat la distància entre els que tenen recursos per sobreviure a l’adversitat i els que no en tenen o no en tenen prou. Índex de pobresa en creixement, afebliment de la salut des de tots els punts de vista (físic i emocional o psicològic), accés problemàtic a l’educació en totes les seves formes i afebliment de les xarxes d’atenció social, tant les de titularitat pública com les comunitàries.

Crisi institucional. No arribem a tot

Més enllà de la diversitat de respostes que estan donant a la crisi els governs d’arreu del món i, en concret, a l’estat espanyol, hem de constatar que, de moment, l’única cosa que han pogut fer és minimitzar efectes. En menys d’un mes els sistemes sanitaris del món es van veure desbordats, els dispositius d’ajut social habituals no servien per atendre les noves situacions de precarietat i s’havien d’improvisar mesures d’urgència en tots els camps de la gestió pública. Les legislacions i els sistemes de governança no contemplaven fórmules per atendre crisis d’aquesta dimensió i la burocràcia administrativa ha estat un fre per a l’adopció ràpida de mesures. Fins i tot quan la seva actuació venia precedida per la millor de les voluntats, els responsables polítics no podien actuar amb prou rapidesa, ni amb prou volum, ni amb prou eficàcia. O be ens calia fer coses que les lleis no permeten, o be les lleis ens obligaven a fer coses que són impossibles de fer en el context d’aquesta crisi.

Els nostres sistemes de gestió, servei i atenció social estan previstos amb prou feines per a situacions de “normalitat”, i fins i tot en un context d’absència d’estrès podem detectar-hi moltes mancances. Per tant, si els sotmetem a una tensió excessiva, queden superats, col·lapsen i cauen, o be resulten ineficaços i inoperants. Això és el que, em menor o major mesura, ens ha passat.

Crisi de valors. El que sabem no serveix

L’afectació té una dimensió tal, que comencem a ser conscients que la sortida no serà ni clara, ni ràpida ni fàcil, i que exigirà alguna cosa més que injeccions de recursos i increment de capacitat de suport als ciutadans. Les causes de la crisi no són conjunturals sinó estructurals, de manera que la resposta també ha de ser estructural. Alguna cosa ha de canviar en els nostres models econòmics, en el nostre model de relació amb l’entorn i el medi ambient i en els nostres models de governança pública. No trobarem solucions si la única cosa que fem és insistir en les mateixes coses que hem fet sempre.

I els joves?

Ha arribat el moment de posar el focus en les polítiques de joventut. La primera pregunta que cal fer, resulta evident. De quina manera ha afectat la crisi social que hem esmentat més amunt als joves? Són també més vulnerables i s’extremen les desigualtats entre ells?

Disposem ja de dades que descriuen de manera objectiva, com a mínim durant els primers mesos de la pandèmia, la manera com ho han viscut els joves. Destaco especialment l’esforç de recerca i anàlisi de l’Observatori Català de la Joventut, que depèn del Govern de la Generalitat. No faré aquí una relació de dades estadístiques, però esmentaré els principals escenaris del dany patit.

•  Les minses millores en ocupació juvenil que s’havien produït mesos abans de la pandèmia han desaparegut i s’ha reculat amb claredat a nivells de precarietat que ens retornen als escenaris de la crisi econòmica de 2008.
• L’accés a l’habitatge, que mai no ha gaudit de bona salut, s’ha convertit en una entelèquia per als joves. Ni tan sols hi ha temps disponible per a pensar-hi.
• Com a conseqüència dels dos elements anteriors, l’emancipació passa a ser un projecte ajornat in aeternum.
• La bretxa tecnològica s’ha posat en evidència d’una manera més dràstica. Tenim d’una banda els que tenen a les seves mans totes les eines que desitgen i, d’una altra banda, els que no en tenen cap ni una, o be les tenen de manera limitada, o be no tenen capacitat ni expertesa per usar-les quan hi poden accedir. Un percentatge rellevant de la població juvenil queda allunyada de serveis essencials quan aquests passen necessàriament per les modalitats telemàtiques.
• Els serveis que, malgrat el confinament i les restriccions d’activitat, s’han pogut desplegar a través de la xarxa i amb l’ús de la tecnologia han facilitat que activitats d’oci i serveis d’orientació es mantinguin vives. Però hi han accedit, essencialment, aquells que ja ho podien fer amb relativa normalitat abans de la crisi. N’han quedat exclosos, en canvi, aquells que tenen uns recursos tecnològics limitats i que, paradoxalment, són els que més els necessiten en el nou context d’emergència.
• El mòbil com a eina universal d’accés al món virtual, com a crossa per a la socialització, com via de contacte amb l’administració, idealitzat com si fos una tercera mà dels joves, s’ha revelat com un instrument insuficient per atendre la diversitat de necessitats juvenils quan ja no hi ha l’alternativa presencial dels serveis.
• El benestar emocional dels joves, primer pel confinament, després per l’allunyament o debilitació de les seves xarxes de relació comunitària, i finalment per l’increment de la incertesa sobre les seves opcions de futur, ha fet aparició sobtada en la llista de prioritats a atendre.
• Podem parlar ja, també, de la vulnerabilitat emocional dels joves adolescents. Feia cosa de dos anys que havien començat a sovintejar experiències interessats al voltant de serveis de proximitat que apel·laven directament a la salut emocional dels joves. Estàvem descobrint una manera de treballar relativament nova i començàvem a fer valoracions exitoses d’aquests nous serveis, amb experiències esperançadores, tot i que encara eren incipients. I, de sobte, ens adonem que l’absència generalitzada d’aquest tipus d’atenció ens passa factura quan ens enfrontem a una crisi inesperada.

Una simple descripció lleugera de les dificultats que afrontem és suficient per adonar-nos de la gravetat de les afectacions en els joves. Però, paradoxalment, una observació atenta de les dades i arguments que sustenten aquesta diversitat de crisis ens permet assegurar que no ens enfrontem a res nou. O, en tot cas, que la novetat resideix només en la dimensió de la crisi. Atur, habitatge, emancipació, bretxa tecnològica o benestar emocional són conceptes coneguts i transitats. És a dir, res del que ens passa és nou, però ens passa d’una manera molt més greu, intensa i, probablement, perllongada. Tenim els mateixos problemes que teníem abans del covid-19, amb la diferència que ara han crescut i s’han aguditzat de manera alarmant.

No podem dir que abans no hi hagués joves vulnerables. Però podem assegurar que ara n’hi ha més. No ens enfrontem a fenòmens nous; són els mateixos, però amb un nivell d’intensitat inèdit i que probablement s’aguditzarà encara més en els propers mesos.

En tenim prou?

No abandonarem el terreny de les obvietats si diem que, en constatar que els fenòmens als quals ens enfrontem no són nous, hauríem de poder fer-los front amb les mateixes eines amb què ho fèiem abans, incrementant, això sí, el volum de serveis i la intensitat de la seva prestació. Però és aquí quan les polítiques de joventut es troben davant del mur del segon bloc d’afectacions que ens ha regalat la pandèmia. Com es reflecteix la crisi institucional en els dispositius d’atenció als joves?

Eren suficients els serveis de què disposàvem per atendre els joves abans de la crisi? Arribàvem a tots els que tenien necessitats? I, quan hi arribàvem, podíem atendre’ls de manera eficaç? Per què s’han agreujat les dades amb tanta rapidesa, de manera tan radical i sense possibilitat de posar-hi fre?

Perquè els nostres mals venen d’antic. Abans de la crisi tampoc no estàvem be. O no prou be. Teníem mancances essencials que no arribàvem a cobrir i que només podíem esquivar estirant fins al límit pressupostos infradotats, camuflant les nostres carències amb col·laboracions que ens permetien compartir o aprofitar recursos d’altri i condemnant els professionals de joventut a realitzar de manera quotidiana un sobreesforç que gairebé mai no es veia compensat amb un reconeixement formal de la seva dedicació.

Quan no disposem dels recursos necessaris en situació de “normalitat”, quan arribem a atendre les necessitats només de manera molt migrada, quan estem sempre a l’extrem de les nostres capacitats d’actuació, estem temptant la sort. La més mínima tensió, l’aparició d’una necessitat sobrevinguda, l’arribada d’un conflicte inesperat o qualsevol circumstància anòmala ens sotmetrà a un estrès que no podrem assumir perquè ens veurem desbordats. I això és exactament el que ha passat.

Ha arribat una crisi que ens ha posat en evidència.

Ens ha caigut al damunt, de manera sobtada i inesperada, una emergència de dimensions inabastables, que multiplica la necessitat d’atenció, i ens hem adonat que els nostres mecanismes, ja insuficients en situació de normalitat, queden desbordats des del primer moment.

La crisi, de fet, ens enfronta a les febleses que les polítiques de joventut sempre han tingut. S’ha convertit en un mirall que ens mostra amb tota la cruesa, sense dissimuls, camuflatges ni matisos, una imatge que fins ara havíem volgut obviar: no tenim mecanismes institucionals suficients per atendre els joves en la seva globalitat i no disposem de respostes convincents ni adequades quan patim emergències inesperades.

Pot qualsevol professional de joventut destinat en un àmbit territorial concret respondre sense preocupar-se a qualsevol de les següents preguntes?

• Quin percentatge de la població juvenil de l’àmbit d’influència dels nostres serveis són atesos habitualment als casals o equipaments de joves?
• Quants dels joves que estan en situació d’atur s’acosten als nostres serveis d’orientació, i quants d’ells troben feina amb el nostre suport en un període de temps raonable?
• Quants joves troben un recurs adequat i un suport suficient per llogar un pis en condiciones dignes? Quin percentatge de joves segueixen vivint a casa dels pares als 25 o als 30 anys?
• Quin percentatge de joves participen en alguna de les nostres activitats lúdiques, d’oci o lleure educatiu, i quants són els que tenen l’oportunitat de desenvolupar un projecte propi, en el que posin a prova la seva creativitat o els seus interessos, amb algun tipus de suport o ajut institucional?

Diem sempre que les polítiques de joventut han de treballar en proximitat. Però…

• Com es treballa la proximitat amb els 3.000 joves que hi ha, per exemple, en un municipi de mida mitjana, si només es disposa d’un tècnic, un informador i dos dinamitzadors a mitja jornada que canvien cada any en funció del pla d’ocupació al qual es poden acollir?
• Com es pot fer un acompanyament real, continuat i mínimament qualitatiu als joves en una població de menys de 1.000 habitants si només disposa d’un professional compartit amb altres municipis que ve quatre hores, un dia la setmana, al local que ha d’atendre potencialment el centenar d’adolescents del municipi?

És la resposta a aquestes preguntes el que veiem en el mirall que ens ha plantat al davant la crisi de la pandèmia. Aquesta sempre ha estat la nostra realitat. Sabíem que necessitàvem més, però anàvem trampejant el pressupost, estalviant fins al límit i fent un evident mal ús de la sobreexplotació a què habitualment estan sotmesos els professionals de joventut.

Ha hagut d’arribar una pandèmia per adonar-nos que els recursos de què disposem en situació de normalitat són clarament insuficients? Podem fer front a les dificultats que tenim ara, que no són noves, però que són molt més grosses, amb aquest nivell de recursos?

I doncs, què fem?

La capacitat de reacció que tenen habitualment les polítiques de joventut davant de situacions inesperades no és menyspreable perquè l’hàbit de treballar amb un nivell baix de recursos estimula l’enginy i posa a prova la resiliència tècnica. Però probablement les mesures que som capaços de mobilitzar en el millor dels casos no són resposta suficient per a l’enormitat dels nous reptes.

No fem ara una nova ronda de preguntes, sinó que avancem ja, directament, respostes als interrogants.

• No superarem les dificultats amb 10 hores més de treball a la setmana del nostre dinamitzador
• No arribarem a totes les necessitats ampliant el servei d’atenció emocional als joves d’un a dos dies la setmana
• No superarem l’increment de l’atur passant de contractar 5 joves en un pla ocupacional a contractar-ne 10
• No donarem a l’abast pel fet que el nostre equipament obri fins una hora més tard al vespre i també els matins del dissabte
• Disposar d’una segona impressora làser al nostre espai tecnològic no suposarà un salt qualitatiu suficient per obrir noves portes als joves
• No arribarem a tothom per molt que, per comptes de dues activitats la quinzena en fem tres en el nostre programa d’oci alternatiu.

Aquesta és la mena d’esforços suplementaris que habitualment poden mobilitzar les polítiques locals de joventut quan han d’atendre situacions sobrevingudes, i tot sembla indicar que de cap manera seran suficients per abordar el nou context. Però és que potser ni tan sols això podrem fer. Podran els ajuntaments proposar aquests modestos increments en matèria de joventut en un context en el que totes les àrees de gestió pública estan imperiosament necessitades de recursos i entraran en franca competició per aconseguir-los?

Canvis estructurals?

Hem vist que la manera com afrontem aquesta nova dimensió de les dificultats i les possibilitats d’èxit en fer-ho, tenen molt a veure amb la capacitat i l’extensió dels dispositius amb què comptàvem abans que esclatés la pandèmia. Amb mecanismes de protecció social ben dotats, amb xarxes comunitàries solidàries i extenses, amb sistemes de producció i difusió cultural sòlids, amb un model d’educació integral i inclusiva i amb estructures de gestió professional estables i competents es pot pensar a atacar la multiplicitat de crisis amb mínimes garanties.

Però hem vist també que les mancances de les polítiques de joventut en situació de normalitat determinen la dimensió i la gravetat de la crisi quan aquesta arriba. Per afrontar-la, per tant, cal anar a l’arrel d’aquestes mancances, identificar-les i atacar-les amb determinació.

Ens cal fer ara allò que hauríem hagut de fer abans, però en context de major precarietat i, per tant, amb molta més exigència. És en aquest punt que ens hem de preguntar si afrontem, igual que està passant a nivell econòmic, social o mediambiental, una crisi de model.

Les polítiques de joventut necessiten una gran injecció de recursos o necessiten canvis estructurals? Segurament, l’interrogant no pot ser abordat de manera immediata, perquè hi ha massa elements que cal tenir en compte per donar-hi una resposta raonable, però la reflexió per buscar-la no es pot ajornar. L’hem d’iniciar ara mateix. La pandèmia no és una amenaça, és una realitat. També ho és la crisi de model de les nostres polítiques?

És en base a aquest plantejament que proposo cinc grans mesures que combinen, d’una banda, la necessitat d’actuar amb celeritat i, d’una altra banda, ens obliguen a revisar la nostra manera de treballar. Potser la resposta a la crisi, si és decidida i té un punt de radicalitat, serà també un instrument adequat per replantejar el nostre model.

Per on comencem?

1. Hem de dibuixar un nord.

Les nostres polítiques són reactives. Generem dispositius, activem serveis i programem activitats en funció de les necessitats que som capaços de detectar a curt termini, sense capacitat de previsió sobre el futur immediat i amb poca memòria sobre experiències reals del passat que hauríem pogut contrastar i de les quals hauríem pogut extreure conclusions.

No hem estat capaços, fins al moment, de determinar quina és la situació ideal, l’estat en el qual el 100% de la població juvenil estaria raonablement ben atesa, sense necessitat de recórrer, excepte en casos molt excepcionals, a la mobilització urgent de recursos addicionals.

Una idea que queda obstinadament oculta darrera de la praxi quotidiana és que les polítiques de joventut han d’aspirar a tenir cura de la totalitat de la població juvenil, adaptant serveis i programes a les especificitats de cada col·lectiu o perfil. Però com que no arribem, ni de lluny, a disposar dels recursos necessaris per atendre la totalitat del nostre objecte de treball, ens veiem obligats a prioritzar. I quan decidim on posarem els esforços decidim també on no els posarem. I invariablement caiem en la priorització de polítiques assistencials.

Hauríem de ser molt ingenus per pensar que podem revertir aquesta manera d’actuar d’una manera ràpida i senzilla, però sí que podem posar el fonament de la primera mesura necessària: projectem el nostre model ideal. Fixem un nord cap qual orientem les nostres passes i dotem-nos d’instruments per saber en cada moment si estem gaire lluny o gaire a prop d’ell.

• Quants professionals de joventut ens calen per treballar en proximitat cada 200 joves?
• Quins perfils professionals han de ser presents i en quina quantitat a cada zona o àmbit territorial dotat de política pròpia de joventut?
• Quants metres quadrats d’equipament necessitem per cada 1.000 joves?
• Quants minuts com a màxim hauria de caminar un jove de qualsevol punt del país per trobar un espai o un equipament en el qual l’haurien de poder atendre?
• Com mesurem el temps i la intensitat de l’acompanyament que necessita un jove per trobar feina, per reorientar els seus estudis, per posar en marxa un projecte d’activitat econòmica o per fer la seva primera creació artística?
• Quins són els serveis d’informació, d’orientació, d’acompanyament, de producció o cessió d’espais a què ha de poder accedir qualsevol jove català, estigui en el punt del territori en el que estigui?
• Quina ràtio de despesa en polítiques de joventut ha de dedicar un ajuntament per a cadascun dels joves del seu municipi?

La llista, és clar, podria ser molt més llarga. Però resulta relativament fàcil determinar els aspectes clau necessaris per a desenvolupar una política de joventut si perfilem be els objectius que persegueix.

Planificar les polítiques de joventut és necessari, però per planificar calen indicadors que es recolzin en barems de referència. Hem de generar aquests barems per al conjunt del país, tenint en compte singularitats territorials.

La nostra legislació fa grans declaracions d’intencions però disposa pocs instruments pràctics per caminar cap als objectius definits. I quan els esmenta són imprecisos, ambigus, poc concrets.

Ens cal reformar la llei? Ens cal introduir en els nostres plans a quatre, cinc o deu anys, concrecions pràctiques? Potser, per començar, no cal. Potser n’hi ha prou de programar espais i períodes de recerca per construir un model territorial, basat en mapes de serveis, equipaments i recursos humans que dibuixin un nord. I després aventurarem fases, períodes i mecanismes per aproximar-nos progressivament al nostre nord.

Al nord hi arribarem en 10 anys. O en 20. O en 30. O potser no hi arribarem mai del tot, però tindrem una referència a partir de la qual podrem mesurar com de be o de malament anem, i en quin punt del trajecte ens trobem. I, sobretot, tindrem clares quines són les mesures i els dispositius que cal adoptar.

El nord el podrem revisar, ressituar, allunyar o apropar tantes vegades com sigui necessari, per adaptar-lo als canvis conjunturals (les crisis) o estructurals (els models), segons convingui. Però tindrem un nord.

Tenim equips i dispositius d’estudi i anàlisi per fer-ho. Els observatoris no només serveixen per a observar. Un cop ens doten de dades i d’anàlisi han de ser també una eina per projectar.

2. Dret d’ingerència.

Les unitats tècniques de joventut, en qualsevol nivell de l’administració, són expulsades, la major part de vegades per pura inèrcia administrativa però tot sovint també de manera premeditada i amb plena consciència, dels àmbits de la gestió pública decisius per a les condicions de vida dels joves.

Els professionals de joventut poden opinar i actuar sense gaires obstacles (més enllà dels que suposen la limitació de recursos disponibles) en oci, comunicació, programació lúdica, lleure educatiu i en determinats espais d’orientació i acompanyament. Poden crear i desenvolupar campanyes de conscienciació, poden promoure descomptes i avantatges, tenen la capacitat d’impulsar i donar suport a projectes associatius i disposen de via lliure per facilitar processos participatius sempre que només carreguin despesa sobre l’execució dels seus pressupostos.

Però el mite de la transversalitat de les polítiques de joventut troba els seus límits quan s’han d’establir criteris de despesa, contingut i mètode en els programes dels àmbits de gestió pública que afecten les condicions de vida dels joves. Treball, habitatge, urbanisme, educació, serveis socials o promoció econòmica són impenetrables per als responsables de les polítiques de joventut.

És difícil que hi hagi canvis substancials en el camp de, per exemple, l’ocupació juvenil, si no es prenen decisions d’alt nivell relatives a models econòmics i a estratègies de país en relació al desenvolupament, la innovació o la digitalització. Perquè no s’ha de poder incidir en aquests models i polítiques des del coneixement dels qui tenen la màxima expertesa en joventut?

El responsable tècnic d’una àrea de joventut no hauria de poder adreçar-se al responsable d’una àrea tècnica d’urbanisme, treball o serveis socials per explicar-li que algun dels seus programes sectorials que s’adrecen també als joves contradiuen les línies de la política de joventut aprovada plenàriament per l’ajuntament?

I no hauria de poder modificar el conseller d’empresa del Govern una línia de suport a l’emprenedoria si li ho demana la responsable del pla nacional de joventut perquè no contempla criteris, mesures o programes previstos i aprovats formalment?

Cal situar les polítiques de joventut en un espai de preferència estratègica, en el nucli dels projectes de futur del país, i ubicar l’atenció a les necessitats i mancances juvenils en un nivell de prioritat que les equipari a la d’altres col·lectius o àrees de govern.

Un canvi de perspectiva política. Un canvi de prioritats. Un reconeixement de la capacitat dels professionals de joventut. El dret a què l’interès i el benestar dels joves modifiqui en positiu plans de govern als quals fins ara les polítiques de joventut no tenen accés.

És feina del regidor de joventut i de la directora general de joventut demanar-ho. Però els qui ho han de fer són l’alcalde i el president.

3. La mesura del treball de proximitat: professionals al carrer

S’ha de normalitzar l’existència d’equips d’educadors i dinamitzadors en medi obert, trepitjant el territori, amb la missió explícita d’apropar-se als joves, entrar-hi en contacte i establir-hi vincles que facin possible la feina socioeducativa i la dinamització i promoció dels seus interessos i eventuals projectes.

A hores d’ara és prou consolidada la idea que no és possible desplegar polítiques de joventut sense professionals especialitzats. No es posa en dubte la necessitat que hi hagi tècnics generalistes, de referència per a cada unitat territorial definida, amb un coneixement global de la joventut i les seves circumstàncies, amb capacitat per dissenyar i executar plans estratègics i amb aptitud per dirigir equips humans. Resulta també prou evident l’existència i utilitat d’informadors i d’orientadors amb un elevant grau d’especialització en els àmbits crítics per als joves, amb capacitat per fer acompanyament. I sembla prou clara també la indefugible la necessitat de comptar amb educadors o animadors que, en l’àmbit de la sociocultura, gestionin, programin i dinamitzin la participació en els espais o equipaments juvenils de referència.

Però ens cal sortir i viure també al carrer. Calen equips de mediadors, d’educadors i dinamitzadors que treballin en medi obert i que ho facin, no des de la coneguda perspectiva dels serveis socials, sinó des de l’òptica de joventut. L’objectiu, en aquest cas, no és atendre els joves en situació precària o vulnerable: l’objectiu és atendre tots els joves. I als joves se’ls atén en els seus entorns de confiança, en els seus espais de referència. Cal, per tant, sortir a buscar-los.

Els equips professionals de joventut en medi obert no són una opció; han de ser una obligació de tota política local de joventut. Aquests equips han d’acompanyar la necessària existència d’equipaments, que han de ser la seva base de treball, però només com a punt de referència per irradiar la seva actuació al conjunt del territori. Calen educadors al carrer, arreu.

Aquests professionals han d’intervenir en tots els camps propis de la joventut (oci, hàbits, salut, ocupació, participació, sexualitat, gènere….) a partir del contacte directe amb els joves, a poder ser en relació amb els grups naturals de socialització, amb col·lectius definits quan hi hagi una mínima estabilitat en els interessos i al costat d’entitats o organitzacions construides per a assolir objectius propis. La seva missió és abastar el conjunt de la població juvenil, buscant l’aproximació per establir la relació en cada cas a partir de les singularitats i perfils diferencials de la diversitat de joves existent.

En la mesura que es tracta de fer explícita la màxima que les polítiques de joventut s’adrecen a la totalitat de joves de cada territori, hem de convenir que es tracta de treball preventiu, que cultiva hàbits, que educa de manera informal, que acompanya en la descoberta del món i els seus recursos i que promou la satisfacció d’interessos i necessitats.

Abocar recursos a la dotació d’aquests equips humans és una garantia de futur. Quanta més inversió hi hagi en recursos humans de proximitat, més estalvi hi haurà en el futur en servei socials. I quan arribin les crisis, siguin quines siguin, disposarem de xarxes comunitàries i de relació més sòlides per afrontar-les, de recursos sobre el territori i de coneixement directe i exhaustiu de la realitat de la nostra població.

S’hi pot donar moltes voltes més, però d’això se’n diu, senzillament, treball de proximitat. I en tant que pròxim a la realitat, s’ha de desplegar a partir de l’acció local i, per tant, dels ajuntaments. Municipalització de les polítiques de joventut.

4. Facilitar i accelerar

L’enorme distància que separa massa sovint els joves de l’administració té a veure, en bona mesura, amb les barreres que imposa la gestió burocràtica al desig d’immediatesa en la satisfacció dels seus interessos.

L’obligatorietat de formar part d’una organització formal per accedir a determinats recursos, la tramitació feixuga de peticions i formularis que contenen, essencialment, informació personal que ja està en mans de l’administració, la tardança a atorgar i comunicar permisos per a les més simples activitats, la complexitat d’uns plans d’actuació que no són altra cosa que eines de gestió tecnocràtica i que ens entestem a explicar als joves vulgues que no, la formalització innecessària de processos de participació…

Tot sovint, la negativització de la política i de l’administració té més a veure amb les barreres que imposa la gestió burocràtica que no amb la seva actuació concreta. I aquests mateixos procediments, que ja són feixucs en situació de normalitat, es converteixen en una barrera real quan, per la circumstància que sigui, ens cal anar per feina i ser àgils.

Parlem, en aquest cas, d’un mal general, que afecta al conjunt de l’administració però que, com tantes vegades, es posa en evidència d’una manera especialment clara en relació amb els joves. El canvi necessari ha de ser global, però mentre no arriba ens calen eines facilitadores per a les polítiques de joventut.

El primer contacte dels ciutadans amb l’administració es produeix majoritàriament durant la joventut i en relació amb els serveis propis de les polítiques de joventut. Aquesta primera experiència és clau en la percepció que tindran els nois i noies dels seus governs i en la relació que hi puguin arribar a establir. És en aquest moment, per tant, en el que l’objectiu essencial ha de ser convertir-nos en facilitadors, en agents especialitzats a eliminar barreres, obrir portes i accelerar l’assoliment d’interessos i la solució de necessitats.

En molts casos, tardar a atendre una petició és l’equivalent a perdre el contacte o la relació amb el qui la formula, o a fer que qualsevol acció en aquella direcció resulti finalment inútil. Quan hem superat els entrebancs administratius i estem a punt per atendre’ls, la necessitat ja ha passat, o el problema ja no té solució.

Demanem habitualment als ciutadans (als joves, en el nostre cas) que s’adaptin a l’administració, i el que hauríem de fer és adaptar l’administració i el seu funcionament per tal que atengui correctament les seves necessitats. A accelerar, per tant, la posada en marxa dels seus projectes i la satisfacció dels seus interessos.

Podem imaginar els equipaments juvenils com a facilitadors i acceleradors d’iniciatives i projectes?

En línia amb aquesta concepció de l’atenció als joves, cal superar l’obsessió per programar activitats de manera intensiva. Massa sovint tenim dificultats per encertar el tipus de servei o acte que resulta atractiu per als joves, i ens preguntem amb insistència quina és la clau per captar el seu interès. La primera resposta que caldria donar a aquest interrogant és l’aturada.

Hem de dedicar menys recursos a programar i més esforços a mantenir-nos en contacte amb els joves i, simplement, observar-los. Si canviem la perspectiva del que entenem per activitat juvenil ens adonarem que ells, sense necessitat que hi intervenim, es mantenen actius de manera permanent. Passa que menystenim o no valorem suficientment activitats que ells realitzen de manera quotidiana i que constitueixen el nucli central dels seus interessos. És aquí on s’ha d’abocar recursos. Posem instruments a les seves mans per tal que desenvolupin i projectin allò en què ocupen habitualment el seu temps i donem-hi un nou valor. D’això se’n diu promoure els joves i la seva activitat.

Ja n’hi ha prou d’omplir compulsivament les nostres agendes d’activitats. El model de participació que perseguim obsessivament està massa sovint allunyat dels interessos immediats dels joves i no ens adonem que la forma de participació més espontània, directa i natural és la que es desenvolupa sense mediacions ni interferències en els grups d’iguals o de socialització dels joves.

Facilitar l’accés dels joves als serveis i als recursos i accelerar la satisfacció dels seus interessos i necessitats. Allò que ens calen són, d’una banda, eines de gestió àgils i, d’una altra, instruments per observar de prop la realitat i activitat juvenil. Quan tinguem una cosa i altra, quan arribem a ser eficaços en l’atenció als joves estarem en condicions òptimes per començar a gastar recursos per potenciar i desenvolupar els seus projectes. Els seus.

5. Ser jove és viure emocions

Tot, absolutament tot, passa per l’estat i el benestar emocional dels joves. No hi ha àmbit d’actuació en política de joventut en el qual no sigui central el vincle, la connexió i el suport emocional als joves.

El procés de recerca, experimentació i construcció de la pròpia identitat que transiten els joves, especialment durant l’adolescència, els exposa a múltiples experiències, encadenades i concentrades en poc temps, que poden ser altament satisfactòries i excitants, però que els sotmet també a moments de tensió i qüestionament durant els quals el seu estat anímic pot patir oscil·lacions pronunciades.

Es tracta de processos normals i propis de l’edat, però l’actual context de sobreexposició a tota mena d’estímuls i la proliferació de recursos digitals que multipliquen exponencialment la seva capacitat d’accedir a informació i dades, pot obrir espais de vulnerabilitat que tenen a veure amb el seu benestar emocional.

Des de fa dos o tres anys proliferen experiències interessants en aquest camp, que tenen a veure amb l’oferta d’atenció emocionals als joves. Es tracta, simplement, d’obrir finestres amables per tal que puguin expressar amb comoditat i sense pressions els seus sentiments, dubtes i angoixes. En ocasions aquests serveis s’han revelat com a instruments molt útils per detectar patologies que requereixen tractament especialitzat, i en aquest sentit ofereixen una via inesperada per a la detecció de problemàtiques concretes. Però, en termes generals, constitueixen un mecanisme interessant per obrir processos d’acompanyament, durant els quals els professionals de joventut tenen l’oportunitat d’aprofundir en la relació i el vincle amb els joves, i poden explorar noves formes de servei i promoció juvenil.

Aquests serveis han estat, en termes generals, molt ben valorats, i s’han ofert, tot sovint, com a exemples de bones pràctiques en el treball amb joves. Però constitueixen encara un model molt incipient d’intervenció, i la seva existència és puntual i limitada. Un servei d’aquest tipus és, per definició, un projecte de proximitat; un professional atenent un jove, cara a cara o, com a molt, a un grup reduït. El seu abast, per tant, és encara molt reduït en termes quantitatius.

Cal explorar altres vies de suport emocional que no passin estrictament i únicament per l’obertura d’un espai de consulta al qual acudeixen els joves que perceben el seu estat anímic com a problema o dificultat. Amb aquest model resulta evident que el percentatge de població que pot ser atesa és ben migrat. Cal, per tant, aprofundir en les experiències existents, i desenvolupar-les amb modalitats complementàries.

En qualsevol cas, aquest tipus d’actuació no hauria de ser l’excepció en el marc d’una política local de joventut, o un simple exemple puntual a seguir, sinó que s’hauria de generalitzar i passar a formar part estructural dels plans d’actuació.

Queda clar que el benestar emocional no és instrument suficient per aconseguir els objectius de fons d’una política de joventut, però l’hem descobert com a element necessari, imprescindible. Condició sine qua non per assolir altres reptes.

No hi ha iniciativa adreçada als joves que es desenvolupi amb èxit sense comptar amb el benestar emocional dels seus participants com a punt de partida. Sense aquest element no hi ha projecte d’acompanyament ocupacional que tingui èxit. Difícilment farem progressar tampoc un procés de participació. No trobarem manera bona d’estimular la creativitat. Afectarà a qualsevol intent de promoure hàbits saludables o de conscienciar sobre aspectes essencials de la sexualitat. Serà complicat desenvolupar projectes que, amb la participació dels joves, promoguin la diversitat, la inclusivitat o la defensa de drets civils.

El benestar emocional dels joves, per tant, ha de passar a ser un nou paradigma de les polítiques de joventut. Un element de base sobre el qual construir i desplegar el conjunt de programes i serveis que formen els seus plans d’actuació.

Per tant, a la pregunta que fa aquesta jornada, i ara què? Jo responc amb cinc coses que s’han de fer des de ja.

I ara, què?

Si estem d’acord que la crisi ha accentuat i multiplicat les dificultats que ja afrontàvem abans del seu esclat, i si acceptem que mai no hem arribat a disposar dels recursos i instruments idonis per afrontar-les ni tan sols en situació de normalitat, no ens podem enganyar pensant que ens en sortirem fent el mateix de sempre.

Hem de multiplicar esforços, sí. Però sobretot hem de replantejar la nostra manera de treballar. No cauré en el tòpic odiós que s’entesta a veure les crisis com una oportunitat, perquè hi ha massa gent que pateix i que s’ha quedat sense horitzó. Però sembla prou evident que si volem tenir una mínima oportunitat de treure el cap entre tanta incertesa, cal canviar alguna cosa.

No hi ha respostes màgiques ni infal·libles, però tampoc no és tan difícil generar algunes condicions objectives de treball, mínimes però necessàries, que ens aportin un context més favorable per guanyar temps mentre planegem els canvis estructurals i de model que la majoria desitgem.

La crisi serà menys crisi si ens marquem un horitzó, un nord cap al qual tendir, quantificat i temporitzat com a repte, la diana del nostre esforç quotidià. Amb la brúixola apuntant al nord podrem reivindicar el nostre dret a la ingerència, a interferir en les polítiques dels altres per fer-les millors i adequades també per als joves. Es així com podrem sortir al carrer amb un nombre de professionals, si no suficient, com a mínim significatiu, per convertir en realitat el mètode que diu que sense proximitat ni vincle no hi ha política de joventut vàlida. Només quan estiguem al costat dels joves podrem decidir, gràcies a la seva claredat d’idees, què és el que volen i desitgen, i podrem dedicar els pocs o molts recursos de què disposem a facilitar i promoure allò que ells mateixos siguin capaços de construir, amb el nostre suport. I és amb totes aquestes eines que tindrem alguna possibilitat de posar el focus en el seu benestar emocional, la primera pedra i probablement la més important per aixecar el seu futur.

Perquè el present que vivim no és pas el que volíem.