Els que treballem en l’àmbit de la cultura i la joventut ens passem mitja vida intentant generar condicions d’entorn i recursos que facilitin l’expressió. De tothom, sobre qualsevol cosa, amb tots els estils, sense distincions ideològiques. Sabem, també, que una de les dificultas més habituals que ens trobem és defensar no ja la conveniència sinó la necessitat que l’expressió sigui lliure, que admeti quan sigui necessari la distorsió, que pugui incomodar, que transgredeixi si l’autor ho vol, que critiqui si aquest és l’objectiu, que faci denúncia d’allò que sigui socialment denunciable, que forci la norma per eixamplar l’espai de convivència, que se situï al límit per explorar nous territoris. I quan ho fem no ens aturem a valorar la nostra particular opinió sobre els continguts expressats, perquè entenem que forma part de la nostra obligació professional garantir que la veu dels qui volen parlar arribi al carrer, facilitar-los tribuna si no en tenen, amplificar-ne l’abast quan no tinguin espai de comunicació i, evidentment, garantir que siguin contestats, qüestionats, criticats i debatuts per tots aquells que no hi estiguin d’acord.
Sabem com n’és de difícil defensar davant dels responsables polítics que fins i tot les veus més crítiques i disruptives han de ser presents en la vida pública. Ens trobem tot sovint lluitant per donar sortida a opinions amb les que no estem d’acord, que no compartim i, fins i tot, que de vegades són als antípodes de les nostres posicions. Però sabem, també, que no hi ha res que validi més el nostre espai de convivència que defensar el dret a parlar d’aquells que opinen diferent. Si, a més, hi estem d’acord, no només complim amb la nostra obligació professional sinó que ens validem com a ciutadans de ple dret.
L’art i la cultura són vehicles evidents per a l’expressió d’idees, de crítica social, de denúncia pública, i no podem admetre límits que tinguin a veure amb l’opinió, la ideologia, l’estètica i ni tan sols la correcció moral.
Si alguna cosa forma part de la joventut de forma inseparable és la pulsió per experimentar, per probar, per explorar noves formes d’expressió, per empènyer els marges d’allò políticament correcte i dir el que cal dir, el que es vol dir, el que mereix ser dit. Massa ens queixem de la passivitat i del conformisme social, dels dèficits participatius, de l’anul·lació de la vida en comunitat, com perquè ara frivolitzem amb les mordasses. No serem pas nosaltres que taparem boques, però tampoc no podem admetre que altres ho facin.
És per tot això que ens repugna tota mena de censura, tant si ve d’autoritats electes com si ve d’autoritats judicials. La democràcia no pot admetre límits que escapcin la llibertat d’expressió i opinió. Res que no afecti els drets humans ni les llibertats individuals o col·lectives no pot ser mutilat.
I si li tapen la boca a Valtonyc ens mutilen a tots, amb independència de si estem d’acord amb les seves opinions i el seu estil. Potser el tancaran, però de nosaltres depèn que la seva veu continui sonant. Si no volem que facin callar Valtonyc, la resta hem de parlar per ell. Ell ja ha fet la seva feina; ara ens toca a nosaltres.
Comentaris recents