Durant la marató de jornades, taules rodones, congressos, seminaris i trobades de diversa naturalesa que, com cada any, han omplert les nostres agendes professionals durant el darrer trimestre de 2015, he sentit infinitat de vegades algú que em demanava amb insistència que abandonés la meva zona de confort. M’ho demanava a mi i a tots els membres del col·lectiu concernit per la trobada, i ho plantejava com una via de sortida a alguna de les múltiples crisis que patim o, si ho voleu, a la crisi global que tot ho amara. Pocs ho deien explícitament, però a tots se’ls entenia el diagnòstic: estem com estem perquè som acomodaticis, perquè ens conformem amb les solucions a la carta, perquè som devots de la llei del mínim esforç i surfegem les onades d’èxit sense les mínimes dosis de crítica necessària.
Ho he sentit a dir en el camp de la cultura, en el de les polítiques de joventut, en boca d’experts en educació social, en afirmacions d’animadors socioculturals de llarga trajectòria i en el discurs d’analistes de provada perspicàcia. La zona de confort seria aquell espai de pràctica professional en el qual ens sentim segurs, protegits per les organitzacions per a les quals treballem, amb una quantitat de recursos raonable, amb pautes de comportament conegudes, amb regles ben fixades, sense ambigüitats rellevants, amb un nivell de risc inexistent o molt controlat, amb una capacitat alta de preveure i encertar els resultats esperats, amb un nivell d’èxit elevat basat en la repetició d’una fórmula contrastada que no fa necessària la innovació i en la qual les novetats són petites reformes del sistema conegut. Segons aquesta idea, la zona de confort genera una cuirassa que ens aïlla del món real o que limita el contacte amb ell, que converteix la pràctica professional en l’objectiu i no en el mitjà, és impermeable als canvis i anul·la la capacitat d’adaptació a l’entorn. Quedar-se ancorat en la pròpia zona de confort seria una manera de viure un present favorable sense preveure un possible futur advers. Pa per avui, gana per demà. Dit d’una altra manera, la part alíquota de culpa del sector (sigui quin sigui el sector del que estiguem parlant) en el ventall variat de crisis que patim.
Els professionals que es guanyen la vida acompanyant projectes de gestió comunitària, estimulant la participació ciutadana, endreçant debats públics o ajudant a generar relats entenedors de processos de diàleg complexos usen tot sovint tècniques de dinamització que consisteixen a fer sortir els participants de les respectives zones de confort. Els proposen jocs senzills en els quals els demanen que defensin opinions en les que no creuen, que trobin arguments per a teories impossibles, que busquin camins diferents de la línia recta o que cooperin en grup per trobar solucions a problemes lògics. Els posen en situacions difícils, a les quals no estan acostumats, amb dificultats que rarament hauran d’afrontar en el seu treball quotidià i els demanen que assoleixin objectius que fugen de les seves lògiques quotidianes. La idea és fer-los receptius als camins alternatius, eixamplar el camp de possibilitats per afrontar qualsevol situació i estimular la imaginació i la creativitat com a instruments pràctics de treball.
No vull pas negar l’encert d’aquestes diagnosis. Com a mínim, l’encert parcial. No és gaire difícil identificar les actituds acomodatícies entre els professionals ni senyalar els projectes que viuen de la inèrcia, reproduint esquemes coneguts sense plantejar canvis ni adaptacions. De fet, qualsevol professional que estiguin efectivament actiu en el seu àmbit de treball i conservi un mínim esperit crític (n’hi ha prou de tenir-ne una mica, no cal ser cap heroi), hauria de ser capaç de detectar aquestes situacions. I tots podríem fer la nostra llista particular de persones, projectes i institucions que han abusat d’aquestes actituds i que, en conseqüència, han ajudat poc al progrés dels respectius entorns professionals. Però em sembla que basar l’explicació dels actuals mals que pateix el món de la cultura en aquest factor és un excés. I no puc negar que em molesta.
És com quan s’afirma que la cultura ha malgastat diners i que per això estem com estem. Que l’administració pública dedica massa recursos a subvencionar, o protegim massa els creadors, o que tenim massa equipaments. És com quan diuen que la cultura és elitista o que els treballadors de joventut no estan prou en contacte amb els joves. És com quan diuen que les empreses del sector només busquen el benefici propi o que els educadors socials es miren massa el melic. No podem pas negar que aquests mals o defectes existeixin. Però no podem pas afirmar que estiguin generalitzats i, molt menys encara, que siguin els causants de les crisis que ens enfanguen el treball quotidià. És clar que hi ha professionals acomodats que es neguen a arriscar, que demanen solucions sense aportar alternatives, que refusen l’esforç si els porta a explorar camins desconeguts i que els fa mandra cooperar amb altres departaments, organitzacions, entitats o institucions. Però no podem pas afirmar que aquests professionals siguin la majoria, i encara menys podem dir que siguin en l’origen de la caiguda dels nostres serveis públics.
Cada cop que, en els darrers mesos, he sentit un ponent, dinamitzador, tertulià, expert o savi que ha invocat la necessària sortida de la meva zona de confort, he acabat pensant que parlava en el buit. Cada cop que posaven algun exemple pràctic per ajudar-nos a prendre la “gran decisió” d’assumir riscos i provar coses noves, he trobat que em parlaven de coses conegudes. Em deien que usés nous llenguatges, i cap dels que em proposaven m’era desconegut. Em deien que em relacionés amb nous col·lectius, i jo ja coneixia tots els integrants de la llista que generosament ens recitaven. Em deien que m’arrisqués i sempre em va semblar que les coses que faig cada dia fan força més por que els reptes que em proposaven. Em deien que acceptés les aportacions i col·laboracions dels altres i resulta que no sóc en cap projecte en el que la meva autoria superi el 50 per cent. Em van dir…..
No és que jo sigui el professional ideal ni la perfecció feta persona. Tot això que em proposaven i que jo trobava que aplicava ja de forma quotidiana des que tinc memòria professional són pràctiques habituals en els entorns en què em moc. Em deien que per sortir de la meva zona de confort havia de fer coses que jo ja faig quotidianament. I que els meus companys fan també amb tota normalitat. Aquest intent d’expulsar-nos de la nostra teòrica zona de confort em sembla un discurs tecnocràtic, un entreteniment per a jornades de germanor, un missatge ensucrat per fixar en el salva-pantalles de l’ordinador dels que no tenen altra feina que col·leccionar frases fetes. Començo a estar una mica tip d’aquesta dèria malaltissa que consisteix a recollir totes les culpes que siguem capaços de detectar en el nostre entorn i carregar-les en la pròpia motxilla. Que surti de la meva zona de confort? I quina és, la meva zona de confort?
No recordo cap projecte en el que hagi tingut els diners que jo considerava mínimament suficients per tirar-los endavant, cap feina en la que no s’hagin creuat idees, propostes o esmenes de tota mena, cap esdeveniment que hagi programat dues vegades seguides sense fer-hi canvis substancials, cap error comès al qual no hagi donant vint voltes per trobar-hi l’antídot, cap pla tancat sense haver buscat abans mitja dotzena d’alternatives a la idea inicial, cap aventura professional en la que no hagi assumit riscos rellevants. I torno a dir que no em sento cap heroi. És que em sembla que la meva feina és aquesta; és així. I ara em diuen que si tenim crisi és en bona mesura perquè som presoners de la nostra zona de confort.
Tan bon professional és el que detecta i assumeix les pròpies errades i les reconeix, com aquell que refusa culpes de les que no n’és responsable. En termes generals, i sense caure en generalitzacions banals, em sembla que entre les coses que hem fet malament, no destaca pas l’actitud acomodatícia. La meva zona de confort, si és que en tinc, és justament l’absència de confort. Passa que, per a mi, treballar en cultura, en joventut i en el món social i comunitari, és treballar en el canvi permanent, convivint amb la variabilitat, adaptant-me cada dia a les circumstàncies en transformació. I, passa, sobretot, que això, per a mi, no és un problema. És la realitat, és la manera.
Sóc partidari que el sector professional assumeixi els propis errors i que no caigui en res que s’assembli al corporativisme. Però també estic segur que pocs àmbits de l’activitat humana són tan oberts, proclius i tolerants amb el canvi, el risc i la novetat com els que breguem cada dia amb els temes socials i culturals. Les causes dels nostres mals són, no en tinc gaires dubtes, en una altra banda. Però aquest seria tema per a un altre text.
Si us plau, no em torneu a dir que surti de la meva zona de confort. Primer, me l’hauríeu de trobar. La zona de confort.
Comentaris recents